La nuesa de la memòria

El monument franquista de la Victòria, obra de Frederic Marès, es retira avui del peu de l'obelisc que presideix la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Diagonal. En compliment de la Llei de la Memòria Històrica, a la plaça del llapis, coneguda també com el Cinc d'Oros, hi quedarà l'obelisc nu. ¿S'ha proposat tornar al cèntric espai barceloní alguna de les obres originals que hi havia? Crec que no s'albira cap proposta: ni el bust del republicà i federalista Pi i Margall, fet per Felip Coscolla, ni l'al·legoria de la República, feta per Josep Viladomat, substituiran l'escultura de Marès. Què s'hi posarà, si és que s'hi ha de posar alguna cosa?

Fa poc l'historiador i periodista Jaume Fabre descrivia com la història d'aquest monument, a través dels seus escultors i arquitectes, recollia bona part de les contradiccions, els conflictes i, sobretot, la història i la memòria del segle XX. El 1939, Coscolla va passar d'esculpir Durrutis a fer imatges de sants; Viladomat va passar de fer al·legories de la República a estàtues eqüestres de Franco, i Marès va reciclar la seva escultura, que inicialment també era una al·legoria republicana, en una Victòria franquista.

L'obra original va acabar ubicada al barri obrer de la Guineueta

En arribar la democràcia, les intransicions dels vuitanta no van facilitar la recuperació de l'obra original de Viladomat al capdamunt de l'obelisc: es va trobar complicat restituir l'al·legoria republicana en una plaça que va canviar el nom de la Victòria pel de Joan Carles I. Sota la divisa maragalliana de monumentalitzar la perifèria, l'escultura va ser ubicada a la plaça Llucmajor, al barri obrer de la Guineueta. I el cas és que els veïns de Nou Barris s'han fet seva l'escultura, n'han resignificat la memòria simbòlica i ara no volen que es mogui d'allà.

La ciutat republicana amb prou feines té cap espai de memòria a Barcelona: és incòmoda i fins intencionadament ignorada. Per contra, la nostra societat ha conviscut durant 30 anys de democràcia amb molts símbols feixistes heretats de la dictadura. El cens de simbologia franquista de Catalunya elaborat pel Memorial Democràtic ha documentat 3.647 símbols franquistes en 185 municipis catalans, que pugen fins a 7.700 si comptem les prop de 4.000 plaques d'habitatge amb el símbol falangista del jou i les fletxes, documentades prèviament a Barcelona.

Alguns d'aquests símbols continuen aixecant polèmica: és el cas del monument franquista de Tortosa. D'altres s'han convertit gairebé en invisibles a la vida quotidiana, com les plaques d'habitatge, tot i que hi ha moltes iniciatives ciutadanes i municipals per eliminar aquesta simbologia de l'espai públic. Algú trobaria normal veure als carrers de Berlín plaques amb creus gammades?

Barcelona amb prou feines té cap espai de memòria de la República

Els símbols componen un sistema de comunicació a través del qual un règim polític transmet significats i valors. La dictadura va crear tot un univers simbòlic, tal com resumeix l'exposició Símbols de Franco, que es pot veure a l'Espai Memorial Democràtic. Ara bé, quins són els símbols creats per la nostra democràcia i quins valors transmeten? Traient l'estàtua de la Victòria, Barcelona elimina tots els seus principals monuments franquistes. Però els seus espais s'han deixat nus. El districte de les Corts ja ha proposat senyalitzar i resignificar l'espai que ocupava el monument als vencedors de Palau Reial, a la Diagonal. Però, què passarà amb l'obelisc? Potser deixar-lo nu seria una bona metàfora: el buit de l'obelisc esdevindria un reflex del buit ètic i memorial de la democràcia actual. Tret que estiguem disposats a canviar-ho.