Público
Público

Per ara només hi ha campament base

Caldrà replantejar la visió reformista i equilibradora que sempre ha tingut la socialdemocràcia envers el sistema capitalista, avui clarament desfermat

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Els problemes del PSC no són només un problema de lideratge, no estan només propiciats per la manca de veu pròpia a les Corts, no deriven només de no tenir un sistema de primàries obertes per escollir candidats. Tots aquests factors poden ser-hi presents, però el tema és més de fons. En aquest sentit, la primera impressió és que el 12è congrés del PSC ha estat massa ràpid, massa curt, massa simple amb relació a la profunditat dels temes que han confluït perquè els socialistes catalans hagin tingut quasi els pitjors resultats de la història en les eleccions autonòmiques, locals i generals des de la seva fundació.

El nou primer secretari i alcalde de Terrassa, Pere Navarro, ho va expressar bé fent servir el símil muntanyenc tan arrelat en la política catalana: “Ens queda molta muntanya per escalar... nos­altres hem començat a caminar per aquesta muntanya, però no hem arribat al cim. Hem arribat al campament base”. És, sens dubte, una bona mostra de realisme i d’absència de triomfalisme, cosa que, juntament amb expressions més democràtiques de funcionament del congrés, semblen assenyalar alguns canvis d’actitud positius. N’hi ha prou? No. Ara cap fer bé la feina, aquesta feina del dia a dia en moments especialment complicats i amb una posició de Navarro difícil pel fet d’estar fora de l’espai de confrontació institucional que té l’oposició: el Parlament.

Al PSC se li acumulen tres problemes centrals: la crisi de la socialdemocràcia a tot Europa, la seva posició volgudament ambigua sobre les relacions Espanya-Catalunya, i un tema més general: quin és el paper dels partits en una societat com l’actual. Amb relació al primer, poca cosa podem dir si ens fixem en el que es va dir en el congrés. El nou líder socialista va afirmar diumenge al matí: “El socialisme és fer que rutlli l’economia i redreçar-la quan l’espatlla el capitalisme”. Res a dir des de l’ortodòxia socialdemòcrata, però segurament el que ara ens passa és que cada dia sabem menys què vol dir que “rutlli l’economia”, i encara menys sabem si el capitalisme es deixarà redreçar. La meva impressió és que caldrà replantejar la visió reformista i equilibradora que sempre ha tingut la socialdemocràcia envers el sistema capitalista, avui clarament desfermat.

Respecte a les relacions entre Catalunya i Espanya, el congrés apunta a la solució federal com l’única que pot permetre que es respectin les decisions dels catalans. Però sembla clar que el PSOE no entén el mateix quan es parla de federalisme. Del darrer punt no en sabem res, més enllà que cal acostar més el partit als ciutadans, amb més obertura i més transparència. Cal entendre que el que està en joc és el sentit d’intermediació i representació que els partits (i més els partits amb voluntat de ser de masses, com són els partits socialistes) han tingut de manera tradicional.

Som ja en una societat de protagonisme social, de coproducció i de connexió directa. I els partits van sorgir en altres coordenades. Acceptem que hi ha un nou campament base. Ara caldrà veure quina muntanya es vol pujar i com s’organitza l’ascensió.