Público
Público

Quatre generacions es rebel·len contra l'etiqueta de literatura femenina

Públic ha reunit quatre escriptores de diferents edats i trajectòries: Carme Riera, Care Santos, Najat El Hachmi i Laura Fernández

LÍDIA PENELO

La senyora Dalloway va dir que compraria les flors ella mateixa. Així comença un dels llibres més populars de Virginia Woolf, i en part ho és gràcies a Les hores, de Michael Cunningham, i també a la pel·lícula que es va rodar després, on una irreconeixible Nicole Kidman interpretava l'autora de La senyora Dalloway. Virginia Woolf, malgrat les innovacions tècniques que va introduir en el panorama literari, no va merèixer mai el premi Nobel de Literatura. A la seva època, els crítics li van retreure uns arguments massa femenins. De fet, de dones distingides amb el guardó de l'Acadèmia sueca només n'hi ha 11, entre les quals destaquen Wislawa Szymborska, Nadine Gordimer i Doris Lessing, a qui li va costar fer-se la idea que havia rebut el guardó.

Les autores coincideixen que hi ha sensibilitats però no narracions masculines i femenines

Deixant de banda el gènere de qui escriu, totes les veus consultades per escriure aquestes ratlles coincideixen a dir que "la literatura és bona o dolenta, però que no hi ha literatura masculina o femenina". L'etiqueta de "literatura femenina" ha circulat durant molts anys, i les autores han dedicat força paraules a justificar determinats punts de vista, personatges o arguments.

Per parlar de com ha canviat la situació de la dona en la literatura, Públic ha reunit quatre escriptores de diferents edats i trajectòries: Carme Riera, Care Santos, Najat El Hachmi i Laura Fernández. Les quatre són protagonistes d'aquest Sant Jordi. Les quatre escriuen sense pensar en un perfil de lectors determinat. Inventen històries perquè no ho poden evitar.

Carme Riera (Palma, Mallorca, 1948) viu aquest dia del llibre amb Natura quasi morta, una novel·la policíaca en què l'escenari principal és el campus universitari de la UAB. La desaparició d'un alumne romanès l'any 2008 va ser la llavor d'una trama farcida de crims i misteri, però també d'una àcida crítica al model educatiu vigent. La ironia que caracteriza l'autora de Dins el darrer blau tampoc escasseja.

El Hachmi: "Em pregunten molt què li sembla a la meva parella el que escric"

Riera va debutar en les lletres catalanes l'any 1975, quan va guanyar el premi Recull de Blanes amb els contes de Te deix, amor, la mar com a penyora. Aleshores ella era una jove escriptora desconeguda, acabada d'aterrar a Barcelona, i les 20.000 pessetes del premi li van anar d'allò més bé. D'aquella experiència, però, en recorda una anècdota inquietant. "Quan m'acabaven de donar el taló la secretària del jurat em va dir que estava molt bé, però que hauria d'aprendre a escriure bé el català perquè Marià s'accentua, i jo li vaig dir que el personatge del llibre no es diu Marià sinó Maria, que havia escrit sobre la relació de dues noies. Sort que tenia el taló a les mans perquè, si no potser hauria perillat el premi", recorda divertida.

Assegudes al voltant d'una petita taula rodona d'una cafeteria de l'esquerra de l'Eixample, les altres autores l'escolten sorpreses. "Nooooo", crida Laura Fernández. Nascuda a Terrassa l'any 1981, a l'autora de Wendolin Kramer (Seix Barral) els ulls se li fan grans com unes taronges. "Per sort jo mai no he tingut cap problema d'aquest tipus, ni crec que m'hagin penjat cap etiqueta d'autora femenina, tot i que potser és perquè el que faig és ciència-ficció", afegeix remenant el sucre del seu tallat. "Sí, esclar, afortunadament la cosa ha canviat molt, però imagineu-vos com era al 1975 amb en Franco encara viu", llança Riera. Les altres tres se la miren i assenteixen. "Sí, ha canviat molt però encara queden rèmores", s'hi suma Care Santos.

Una qüestió de mirada

Riera: "En un acte literari a Oviedo, l'organitzador va haver de justificar que fóssim tot dones"

Sortir a sopar amb un grup d'amigues i encaixar la pregunta del cambrer de si els marits són al futbol ja no fa immutar Carme Riera, el que la molesta és que durant un grapat d'anys, arreu d'Espanya, la presentaven com l'autora de "la otra mirada". Un qualificatiu que li van encaixonar pel fet de ser dona. "Una vegada, a Oviedo, en un acte literari tot érem dones i els organitzadors ho van haver de justificar; en canvi si tot són homes, no veuen necessari donar cap explicació", assegura.

El tema de la quota femenina en els actes literaris revoluciona la conversa, la conclusió és que sovint és forçada i que les preguntes que reben acostumen a ser més personals que no pas de lletres. Tot i que, repassant gremis, constaten amb cert disgust que les veus que manen continuen sent les dels homes, llevat potser del món editorial.

"Una pregunta repetida que m'han fet uns periodistes a Madrid és què li sembla a la meva parella que escrigui d'aquestes coses, o com m'organitzo la vida familiar", engega Najat El Hachmi. En el seu últim llibre, La caçadora de cossos (Columna), relata l'experiència d'una noia que salta d'amant en amant, i per fer-ho no ha estalviat detalls descriptius.

Cadascú mira a través de les seves ulleres i la graduació d'aquestes depèn de la formació rebuda, l'origen, els prejudicis... Però, ¿existeix una mirada femenina que distingeix els llibres escrits per dones? La pregunta la respon Sílvia Querini, una veterana del món de l'edició, que va començar fa 30 amb la col·lecció Libro Amigo de Bruguera.

"Totes les etiquetes fan mal, per això el que proposo és que sapiguem anar més enllà de les etiquetes i detectar d'on surt la bona literatura. La meva experiència em diu que no hi ha escriptura femenina o masculina, però sí que detecto sensibilitats masculines o femenines, i no per força coincideixen amb el sexe de qui escriu. Un home pot tenir una sensibilitat femenina, com David Grossman; en canvi Jeanette Winterson escriu amb una sensibilitat masculina i és dona", argumenta Querini.

Aquesta editora, quan parla de bona literatura, es refereix a "una bona història explicada amb el suport d'una escriptura suficientment potent per transmetre complicitat". Algunes de les seves autores de capçalera són Jane Richs, Elisabeth Von Armin, Alice Munro, Elena Ferrante, Cristina Grande o Natalia Ginz­bourg. Per comentar l'increment del nombre d'editores, Querini insisteix: "Hi ha hagut un pas endavant, però el més important és comptar amb persones que funcionen".

Per la seva banda, les quatre autores xerren sobre el perquè dels temes que trien. Najat sentencia: "Si una dona parla de sexe hi ha rebombori, però si un home parla de prostitució no passa res. Recordeu la primera frase de Memoria de mis putas tristes, de Gabriel García Márquez?". Quòrum rotund entre les presents.

Querini: "Un home pot tenir sensibilitat femenina, com ara David Grossman"

"Un altre tema er reivindicar és el de la maternitat. Sempre el titllen de cursi i, si el tracta un home, hi passa de puntetes. Un exemple clàssic és el del fill de Madame Bovary", apunta Care Santos, autora d'Habitacions tancades, la història d'una saga familiar apta per a tots els públics. "En canvi, ells han escrit un munt de batalletes de la mili i no passa res", afegeix Riera. L'assumpte de la maternitat provoca un munt de comentaris.

"Que Carme Chacón no esgotés la baixa maternal va ser una putada i va pressionar moltes embarassades. Recordo que era l'any de promoció de L'últim patriarca, i a l'equip de premsa hi havia una noia embarassada i algú li deia que si la Chacón ha anat a l'Afganistan, doncs amb un pim-pam", explica El Hachmi. Una altra vegada, cops de cap d'assentiment. Cap d'elles té vocació de ministra. Les quatre són mares i han fet mans i mànigues per continuar amb la feina i ocupar-se dels seus fills.

El darrer baròmetre de la comunicació i la cultura, que inclou el consum de llibres, diu que les dones d'entre 25 a 34 anys, amb estudis superiors, representen el perfil majoritari de lectors. Que les dones llegeixen més que els homes no és cap novetat; potser per això algunes editorials s'empesquen etiquetes comercials per atrapar el gros d'aquestes lectores. L'editora de Columna, Berta Bruna, segueix de prop el que es cuina als Estats Units. "A banda de la moda del chick­lit, dels llibres sobre noies alliberades que s'enamoren, ara està triomfant la mumlit, que recupera aquelles protagonistes un cop casades i amb fills. Així és aquesta literatura comercial d'on els homes queden exclosos i el que fa que les etiquetes encara existeixin", sosté Bruna. L'editora confirma que les editorials de vegades van a buscar aquest tipus de llibres i que hi ha autores, com ara Sílvia Soler, que els saben fer. Ara bé, Bruna adverteix que quan una escriptora, com Soler, demostra que és capaç de fer qualsevol tipus de novel·la, parlar de literatura femenina no té cap sentit. Ras i curt, totes coincideixen que els llibres tenen gènere, però la literatura no té sexe.