El PP està davant de la seva gran oportunitat d'acon­seguir sortir de la marginalitat a Catalunya. De deixar de córrer la banda i saltar al camp de veritat. De deixar de ser un partit estigmatitzat. Malgrat ser la tercera força a Catalu­nya en les eleccions del 20-N i haver retallat la distància amb el PSC i CiU, els populars no van aconseguir superar el llistó deixat per Josep Piqué l'any 2000, el de la majoria absoluta d'Aznar.

Però ara les oportunitats pels populars són més grans que aleshores, perquè Mariano Rajoy no genera els anticossos que generava Aznar, ni Soraya Sáenz de Santamaría és Acebes, ni Zaplana, ni Cascos. I el Tea Party espanyol ha quedat, de moment, fora del Govern. Al contrari, Rajoy tindrà com a cap de gabinet un català, Jorge Moragas. I José Luis Ayllón serà el secretari d'Estat de relacions amb les Corts. El PP, doncs, podrà lluitar amb CiU per ser l'interlocutor útil de bona part de l'establishment català, sobretot dels empresaris, i mirar de traslladar aquesta influència a les urnes catalanes.

El PP té més oportunitats que en l'època d'Aznar, Zaplana i Acebes

A més, al Consell de Ministres hi seurà un altre moderat provinent de la UCD i no d'AP, Jorge Fernández Díaz, amb la missió de pilotar el procés de pau com a ministre de l'Interior. Sense oblidar el paper d'Alberto Fernández a l'Ajuntament de Barcelona i la penetració a l'àrea metropolitana i les diputacions. I Alícia Sánchez-Camacho té la missió de fer de pont entre tots aquests peons, a més de ser la interlocutora privilegiada del Govern de la Generalitat.

El repte de la normalització

Però, a més a més, el PP té un repte. Potser no li cal donar-se una pàtina de catalanisme, com va pretendre amb Josep Piqué, per ser un partit normalitzat a Catalunya. Però, com a mínim, per créixer al Principat, necessita mostrar-se com un partit regionalista útil, amb la qual cosa ha d'aconseguir trumfos per a Catalunya i ser prou hàbil per no molestar els sectors més nacionalistes en les qüestions identitàries i fer créixer, per tant, els adversaris. Tant el PP com el PSOE han estat fins ara capaços de desenvolupar aquest regionalisme arreu de les comunitats autònomes. Però no a Catalunya, on CiU ocupa el seu lloc natural en el seu flanc dret.