Sepultures indignes

Arraconades als cementiris, cobertes d'herbes i sense memòria, o a fora, disseminades per les terres catalanes, les fosses comunes obertes durant la Guerra Civil i la dictadura amaguen històries de lluita, repressió i, en ocasions, de venjança. Milers d'homes i dones que van ser amuntegats uns damunt dels altres. Morts que van haver de ser silenciats durant molts anys pels seus estimats. Són 179 les fosses registrades oficialment a Catalunya, i el Memorial Democràtic de la Generalitat treballa per localitzar-ne de noves. No hi ha un recompte oficial del nombre de persones que hi estan sepultades, però segons les estimacions de diversos historiadors, les pèrdues humanes que es van produir a Catalunya durant la Guerra Civil van ser d'entre 68.000 i 76.000 persones.

Els morts republicans van ser silenciats durant dècades. A la mort del dictador, els que s'hi van atrevir van agafar pic i pala per anar a buscar els seus familiars allà on sabien que estaven enterrats. Aquesta iniciativa es va aturar de sobte el 23 de febrer del 1981, quan el tinent coronel Tejero va irrompre al Congrés dels Diputats. "Amb el cop d'Estat frustrat, la gent va tenir por que hi hagués una involució", explica la historiadora Queralt Solé. No es va tornar a parlar del tema fins a l'any 2000, quan l'obertura d'una fossa a El Bierzo va servir perquè els afectats perdessin la por.

Les fosses comunes amaguen històries de lluita, repressió i, de vegades, venjança

Primera Llei de Fosses

Des de llavors, la demanda social per la recuperació de la memòria històrica ha agafat molta força, fins a arribar a la primera Llei de Fosses, aprovada el juny del 2009 a Catalunya, que dóna als familiars els instruments per poder localitzar els qui hi estan enterrats. Una altra llei, la de Memòria Històrica, va impulsar el 2008 la primera exhumació d'una fossa comuna a Catalunya, la fossa de Gurb, a Osona. L'obertura de la rasa va permetre recuperar les restes de tretze soldats republicans morts durant la guerra.

A diferència d'altres zones d'Espanya, on moltes fosses van ser obertes pels revoltats per enterrar els represaliats pel règim, a Catalunya la majoria de fosses van aparèixer en funció de com evolucionava la guerra. El mapa de fosses elaborat per la direcció general de la Memòria Democràtica revela els diversos fronts que es van anar establint durant el conflicte, al llarg dels quals es van anar obrint les rases per sepultar-hi els abatuts. La major part estan situades a les fronteres que marcaven els rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. Quan va començar l'atac final sobre el Principat, les línies republicanes van anar retrocedint en forma de ventall, de sud a nord, fins a la rendició. En aquestes fosses hi van ser inhumats sobretot soldats republicans, perquè el mateix règim agafava els seus morts i els duia a enterrar a cementiris.

La majoria de les rases catalanes van aparèixer al voltant dels fronts estabilitzats

La tasca de localitzar noves fosses es complica per la dificultat de trobar informació que indiqui on són. Es tracta de dades que poques vegades es deixen per escrit, i sovint s'ha de recórrer a la memòria oral. La gran majoria de la documentació de l'exèrcit republicà es va perdre, ja que en la seva retirada la van cremar abans que caigués en mans de l'enemic. La de l'exèrcit franquista es conserva en arxius militars, sobretot a l'Archivo General Militar de Ávila. "A partir d'aquesta documentació pots saber que en un determinat combat hi va haver vint morts, però no et diu on els van enterrar", exposa Solé, que ha realitzat una important tasca de recerca i documentació sobre les fosses comunes a Catalunya. "Llavors pots anar allà i començar a preguntar a la gent del voltant què va passar durant la guerra amb aquests morts", afegeix.

En la seva recerca, Solé ha topat amb la dificultat de trobar, setanta anys després, persones que sabessin alguna cosa sobre el que va passar allà. "Quan se sap qui hi ha dintre hi ha recel, perquè se sap que van ser assassinats, i en canvi quan es tracta de soldats desconeguts t'ho expliquen tranquil·lament. Quan hi ha molta violència la gent no en vol parlar. No vol recordar", explica.

La memòria familiar

El també historiador Ramon Arnabat, en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Penedesencs, està realitzant una rigorosa recerca sobre les fosses del Penedès. Per tal de localitzar-ne de noves, ha contactat amb persones que sabien on van ser enterrats els soldats republicans morts durant la seva retirada per terres penedesenques. Un cop superada la dificultat de trobar testimonis que tinguessin aquesta informació, Arnabat detalla que la col·laboració ha estat total. I creu que la seva feina també els ha estat útil: "Penso que s'han sentit alleugerides deixant en mans institucionals el testimoni que un dia els van deixar els seus pares, complint l'encàrrec que van rebre perquè aquella història no es perdés".

Gràcies a aquesta investigació, s'ha constatat l'existència de 52 noves fosses que no estaven registrades, i a finals d'aquest mes es farà lliurament de l'estudi a la direcció general de la Memòria Democràtica. Es tracta de rases que no es trobaven dins els cementiris, sinó que van ser obertes a les muntanyes de l'Ordal pels mateixos veïns, que es van encarregar d'enterrar els morts republicans que el bàndol franquista va ignorar.

Malgrat que la majoria de fosses a Catalunya es van obrir per enterrar-hi els morts que anaven deixant els combats, també n'hi ha que són fruit d'assassinats perpetrats per membres dels dos bàndols, motivats per qüestions ideològiques i, molt sovint, aprofitant la situació per executar venjances o saldar deutes. En esclatar la guerra, el 1936, membres de la dreta van ser assassinats i enterrats en rases. La Generalitat, durant la Guerra Civil mateix, les va obrir, va exhumar els cossos i va buscar els culpables. Com que després el franquisme ho va tornar a fer per recuperar els cossos, en queden molt poques del principi de la guerra, d'entre el juliol del 1936 i el maig del 1937. És el cas de la fossa de Montcada i Reixac, on al gener i febrer del 1937 es van executar persones afins a la revolta. La fossa es va obrir posteriorment, i els que no van ser identificats pels familiars van tornar a ser sepultats. Aquesta és una de les poques fosses catalanes on encara hi ha franquistes enterrats.

Trasllat al Valle de los Caídos

Moltes restes van ser exhumades de les fosses i es van portar al Valle de los Caídos, i ara acompanyen el dictador en el repòs etern. Entre 5.600 i 5.700 restes van ser traslladades des de Catalunya al monument franquista. El mausoleu acull en el seu interior milers de restes humanes provinents de tota la geografia espanyola.

El 1940, Franco va començar a construir el que havia de ser el gran mausoleu per a més glòria seva i, com el mateix nom indica, un espai on reunir els caídos por Dios y por España. La previsió inicial d'un any de termini per a la construcció del mausoleu va ser errònia i les obres es van allargar durant dinou anys, fins al 1959.

Un any abans de la seva inauguració, el règim va enviar cartes als governadors civils per tal d'esbrinar on hi havia morts enterrats per traslladar-los-hi. "El règim es pensava que tindrien moltes peticions, i en canvi es va trobar que n'hi havia molt poques. Llavors va optar per traslladar-hi fosses de soldats, sobretot franquistes", explica Solé. Va començar llavors un procés d'obertura de fosses al voltant dels fronts estabilitzats a Catalunya. Els ajuntaments van traslladar al règim la preocupació de què fer amb les rases dels soldats rojos. Davant la necessitat d'omplir el mausoleu, molts d'ells van ser traslladats al Valle de los Caídos, sovint amb el desconeixement de les famílies.

Es calcula que hi ha 40.000 morts enterrats al mausoleu, tant franquistes com d'altres que ideològicament no tenen res a veure amb el que significa el monument. Les investigacions de les fosses comunes dutes a terme pel Memorial Democràtic han revelat a algunes famílies que els seus parents van ser traslladats al mausoleu franquista, després de molts anys portant-los flors a un cementiri on no hi estaven enterrats.