Una teràpia antineuròtica

En una societat supercomunicada tecnològicament, però desinformada de tota realitat i, per tant, incomunicada amb ella mateixa, la gent viu en l'angoixa de no saber què passa i per què passa. Allò que és públic (de tots) ha estat substituït per allò que és publicat (els mitjans de comunicació) i aquests actuen amb el mètode publicitari de mercat.

Durant cinc anys, els catalans hem patit la dutxa escocesa d'un Estatut penosament elaborat, aprovat pels pèls, pactat unilateralment, retallat per les Cortes (el mot ja ho diu), rebutjat per algun partit català, votat en referèndum per poca gent, recorregut pel PP davant el Tribunal Constitucional, sotmès a un rocambolesc procés de quatre anys, recusacions, esgotament de mandats i amenaces diàries de sentència adversa atiades per la premsa.

I amb tot això, la crisi i els seus efectes sobre la moral humana. ¿Calen més motius per sortir massivament als carrers de Barcelona a protestar indignats contra una sentència que ningú ha tingut temps ni formació per llegir, però que ha donat l'oportunitat a molta gent d'una teràpia antineuròtica, com ha passat recentment amb el Barça de Guardiola o el cop de cap de Puyol amb La Roja?

Les manifestacions catalanes tenen sempre quelcom d'assenyat i lúdic, d'ordenat i llibertari. El jovent, sobretot, que és apolític i anti-Estat (ja sigui espanyol o català) s'ha apuntat al mot independència perquè, de natural, vol ser independent.

No crec que la manifestació antipolítica de la nostra societat de dissabte passat tingui l'efecte de canviar les estratègies i tàctiques dels polítics professionals catalans. CiU seguirà segant-li l'herba a Montilla; ERC ja veurà si tradueix en vots els manifestants de dissabte; el PP no podrà pactar res amb Artur Mas després de la sentència, i el president José Montilla continuarà pressionant el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, per tal d'omplir els buits del Tribunal Constitucional. Que, per cert, són ben pocs, diguin el que diguin la premsa i els polítics professionals. Però això és una altra història.