Udolen les feres de la música

Tres tios en un escenari. Un amb una trompeta, laltre amb un sintetitzador i un tercer amb una guitarra elèctrica. Són Mark Cunningham, Arnau Sala i Adrián de Alfonso. Cada un va a la seva. O no. Junts fan música desagradable, que sona bruta, però consistent. Benvinguts al món de Bèstia Ferida.

Vagi on vagi, sels trobarà. A ells i als Macromassa Víctor Nubla i Juan Crek, liderant el retorn de la música experimental. Encara que això no és del tot cert, perquè la música experimental no ha acabat de marxar mai.

El grup català revifa des que Sonic Youth els va convidara tocar a la seva gira

Catalunya té una tradició important en músiques dels marges. Aquí, per alguna raó, ens ha agradat sempre. Lunderground ha estat sempre poderós, i ha exercit una clara influència en el desenvolupament de tot el que no és estrictament comercial. Partint del jazz, la improvisació i tot allò que no sona melòdic i amable, es veu que hem arribat fins aquí.

Però ara sembla que té més presència mediàtica que mai. Per què? Doncs perquè van arribar els Sonic Youth, popes de lindie nord-americà i els van convidar a tots dos a formar part duna exposició a Madrid, i després, a Bèstia Ferida, a tocar amb ells a la gira, i tot el panorama musical es va trastocar.

Perquè vostè ho entengui: és com si Maradona a la dècada dels noranta, encara amb una forma física molt respectable, li truqués a casa seva per sortir a "fer un partit" amb els amics. El somni dels xavals, sí, però segur que acolloneix. A ells no. Com explica Adrián de Alfonso, guitarra i vocalista de Bèstia Ferida, "la veritat és que a tots ens va alegrar que Sonic Youth ens convidessin", afirma amb tranquil·litat sobre la invitació de Thurston Moore. "Encara que em sembla una mica estrany que laprovació dun pope nord-americà compti tant entre els oients de música daquest país".

De tota manera, no és casual. Els Sonic Youth són uns llestos, i aquí la música experimental rivalitza amb panorames infinitament més importants. Tenim festivals a punta pala: Gargall, Nonològic, LEM, Cap Sembrat. Tenim grups de música dimprovisació, grups de soroll i fins i tot tenim llegendes del tema instal·lats a Barcelona (vegeu Mark Cunningham i Lydia Lunch).

El focus en lescena experimental barcelonina no és atzarós, i daixò el Víctor Nubla en sap bastant. Al cap i a la fi dirigeix LEM, el festival de música experimental més antic del panorama, i un dels més consistents. "Barcelona és el lloc on hi ha més propostes de música experimental del món." Si lexperimental és el que se situa als marges, als límits, no és poca cosa.

Sí, sí. Molt bé. I com sona lexperimental? Estrany, sona estrany. I moltes vegades molt fort. El Pablo Rega, membre de la Banda dImprovisació de Barcelona, explicava que el seu paràmetre per saber quan ha dacabar de tocar és quan sona tan fort que has de marxar.

De Bèstia Ferida, una de les millors definicions la va donar un oient: "Sonen com si tres xalats posessin la banda sonora dun manicomi". Sona a metall roent, a cases que cauen a terra, a passat de rosca.

I els Macromassa? Ells ja hi han estat, ho han vist tot i ara hi tornen: tiren pel dret, fan gires i se sorprenen de signar autògrafs. Arriben les bèsties de lexperimental. Més a prop de casa seva del que vostè sap.