Público
Público

Els catalansi el dret

A Catalunya sempre hem estat rebels a la norma imposada per gent aliena

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

La confusió i la incomprensió creada pels polítics catalans sobre la recent sentència del Tribunal Constitucional només s'explica (llevat del tacticisme d'alguns partits) per una actitud molt nostrada davant el dret. Del dret romà en valorem més el dret subjectiu individualista (l'ius) que el dret objectiu de normativa social (la lex). Com bons celtibèrics, hem estat sempre rebels a la norma imposada per gent aliena i hem conservat el valor sagrat del pacte com a font del nostre dret. Sense que ningú es molesti, els catalans (i els bascos) seríem com els sioux de les praderies. Les lleis fetes a Washington pels casaques blaves a ells no els obligaven... Ells havien pactat una determinada treva o pau amb els 'rostres pàl·lids' fumant plegats el calumet o pipa de la pau. Si els 'federals' no complien el pacte i tornaven a la cacera de búfals en territori sioux, es desenterrava la destral de la guerra i punt.

També hem viscut com a l'edat mitjana, posant la resolució dels nostres greuges nacionals en mans del monarca compartit. El PNV volia que el rei jurés els furs bascos sota el Gernikako Arbola com a garantia del pacte d'Euskadi amb Espanya. Quan es debatia l'article 2 CE, Miquel Roca proposava, influït pels bascos, que la garantia del dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions fos la corona. Després va rectificar perquè el rei ja no és allò que era quan els seus regnes encara no s'havien transformat en Estats.

Tot el procés de l'Estatut ha estat adulterat per una mentalitat prejurídica de pacte

Vicens Vives va difondre el mite del pactisme dels catalans. Però no eren costums específics nostres, sinó propis del pactisme entre el monarca i els parlaments de tot Europa. Altra cosa va ser que la burgesia catalana tingués més poder econòmic que la noblesa i el clergat de Castella, i el pacte financer amb el rei li resultava menys onerós. D'aquí ve, juntament amb el gust mediterrani pel comerç, heretat de grecs i fenicis, el veritable pactisme català: confiança en el compliment d'allò pactat (pacta sunt servanda) perquè es dóna per suposat que a les dues parts els interessa. Ara bé, traslladat al dret públic, allò que és propi del dret privat, civil o mercantil (en això el model ha estat Anglaterra), l'actitud de la burgesia catalana ha sigut mantenir relacionsamb l'Estat espanyol no fixades en normes legals, sinó en pactes concrets i conjunturals, tot i que després es plasmessin en lleis. Si calia canviar coses contràries als seus interessos, es presentaven memorials de greuges a la monarquia, com el famós de Valentí Almirall el 1885.

Les esquerres catalanes (més modernes que les dretes) volien un Estat i no una monarquia medieval. Un veritable Estat democràtic i, per tant, federal, que es basés en un dret normatiu i no en voluntats oportunistes i volubles. Les relacions entre Catalunya i l'Estat s'havien de garantir mitjançant una Constitució federativa que donés estabilitat i continuïtat a una convivència massa alterada per conflictes de poder i possessions territorials entre oligarquies. Els que vam conèixer fil per randa com es va desenvolupar el procés constituent del 1978 sabem que Pujol va pactar amb Suárez un sistema de relacions conflicte-acord, de negociació permanent, i rendible davant els respectius electors, de manera que s'impedia un sistema de competències clares i distintes (federal de fet) que evités conflictes mutus.

Tot el procés del nostre Estatut del 2006 ha estat adulterat per aquesta mentalitat prejurídica i preestatal de pacte entre Espanya i Catalunya. Fins i tot el president Montilla (que té una visió més d'Estat de dret i més federal) s'ha vist forçat a fer servir el llenguatge mític del pacte, del greuge, de la dignitat nacional, com si Catalunya, més que una nació que pertany a un Estat constituït amb regles que han de respectar-se mentre no es canviïn, fos una tribu rebel, que no se sent obligada a res i s'indigna que l'Estat digui que ell, com a tal Estat, no fa pactes, sinó lleis. El president sap que aquesta és la idea que la dreta catalana ha contagiat al poble i als portaveus de la independència que han renunciat a la tradició de l'esquerra federal. L'ha de fer seva per tenir la suficient autoritat que li permeti refer el 'pacte' i enterrar amb raó la destral dels segadors. Per fumar la pipa de la pau caldrà fer i desfer algunes lleis, comprenent i respectant en tot moment el dret normatiu comú tant com el mateix ius inalienable.