Público
Público

La força de les pedres

Ambientada al Pallars, la novel·la Pedra de tartera' explica en primera persona la vida de la Conxa, una dona que, ja gran i allunyada dels paratges on ha passat la major part de la seva vida, refà la seva traject&ogr

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Eren lluny les llàgrimes perquè no em deixaven casar amb el Jaume. A la fi havia guanyat el seny. No hi havia cap motiu perquè no ens caséssim. Però darrereles paraules, que van ser molt poques, hi havia tot de raons de consideració per als oncles.

L'oportunitat de fer un casament millor amb el Martí de Sebastià o d'altres, el cas de fer-me de pares en vida dels meus, la condició humil d'home d'ofici del Jaume...

Però tot gat i fura sabia que a casa Sebastià hi havia moltes terres i poques ganes de treballar; el pare era mig carallot, la mare una salispàs i al fill no li agradava aplanar l'os de l'esquena. Ja n'he parlat d'aquest hereu. Era un xicot una mica encantat, arrapat sempre a les faldilles de sa mare com un infantó. A més a més, tots en conjunt, gormands com les paelles. La jove que entrés en aquella casa ja es podia ben calçar. Els oncles ho sabien i hi havia una cosa que afavoria que jo quedés pubilla sota la seva tutela; el Jaume no era hereu i podia passar a viure a Pallarès, i el cas de no dedicar-se de ple a la pagesia aviat el va arreglar ell. Va dir als oncles que ajudaria en els treballs forts de l'estiu: segar, agarbar, transportar i batre. A l'hivern faria de paleta on li sortís feina, i el sou que guanyaria ells l'administrarien, endemés d'apariar tota la casa que bon xic esbucada estava.

Allò que primer havia semblat un mal tracte, a pleret, amb els ànims més refredats, anava guanyant avantatges per als oncles. Em sembla que aquella promesa de governar cèntims va ser decisiva. En aquells temps, de moneda quasi no se'n tenia als pobles. Només se'n veia a l'hora de vendre's algun cap de bestiar.

No vull dir que tot fos com una avinença de comprar i vendre, perquè la meva tristesa i el meu silenci, davant la negativa del principi, sé que haviencomptat per calmar la tempesta. No en va tia s'havia casat amb un home molt més gran que ella i bé devia ser sensible a l'enamorament de dos joves. Tal vegada havia estat més llesta que no havia donat a entendre i havia imaginat que, esverada com jo estava, podia haver accedit al desig del Jaume de campar pel nostre compte.

Però jo em sentia unida per gratitud als oncles, especialment a tia. Oncle era home murri, d'anar fent sense parlar gaire ni per mal ni per bé, bon tros rutinari, que semblava acceptar amb complaença l'esperit viu i emprenedor de la seva dona. Deixava les coses en les seves mans i es reservava només la direcció de la feina del camp i dels tractes per raó del bes­tiar. Home de molt poques amistats i relacions que, com que era treballador i gens fatxenda, tampoc no tenia enemics.

Tot allò que es referia a mi havia estat obra quasi entera de tia i el pensament de marxar em feia sentir culpable. Potser en el fons tenia por de perdre de nou allò que havia après a posseir. El Jaume va acceptar aquella incapacitat meva de sentir-me lliure i es va lligar amb mi a una terra i a dues persones avesades a fer i desfer sense consultar. Val a dir, però, que aquells dies l'amor ens rescabalava de qualsevol amarra.

De nou havia arribat la calor. Era el juny de 1921. Els prats estaven rossos i els peperepeps esclataven; se sentia arreu la brunzidera de les mosques que percaçaven l'aliment amb insistència. Els avellaners silvestres i les nogueres verdejaven vora el riu com els xops. La muntanya era un formiguer de treballadors entre groc i verd, de carros pels camins terrossos i de xiulets d'eines que decantaven sense compassió les tiges esveltes. La terra s'esponjava de rebre aquell doll que hauria de durar tot un any. Només el xerric del cànter o la bóta feia alçar un moment els ulls dels pagesos al cel.

Aquell tornar corrent dels prats, tipa de segar, amb el pit regalimant la brusa; i posar-me l'Elvira als braços perquè xuclés em deixava atuïda.Sempre anava adelerada deu plorar, pensava encara que, si jo tardava, sabia que tia li donava molla de pa sucada amb llet. Però la criatura recelava la mare i tothom deia que xisclava més per la companyia que per la gana. Aquell primer estiu de la seva vida em tenia molt poc. Feien falta tantes hores a fora! El Jaume de vegades em feia senyal perquè marxés cap a casa i jo ho feia, però, amb la temor que oncle se n'atalaiés i rondinés.

I així anava d'una banda a l'altra com una fugitiva, de l'Elvira a la feina i de la feina a l'Elvira. Ara, quan hi penso, veig que era molt el tràfec, però l'empar constant del Jaume em feia forta i m'empenyia cap al primer de tot: la filla. Ell deia: primer són les persones que les coses, mes jo mancava d'ajuda per complir, perquè ho havia après a l'inrevés. Quan terra i bèsties estaven a punt, aleshores venia la tanda de les persones.

El Jaume era rebel a la rutina, però es guardava molt de tenir-se-les amb els oncles per cap motiu. Prou havíem patit abans de casar-nos. El desig de poc soroll ens feia reforçar el respecte que de vegades signíficava mossegar-se la llengua per no contradir. Jo li agraïa aquest capteniment al Jaume i ell aviat s'enriolava per no res, que se sentia feliç com mai deia de ser jove, enamorat i pare.

L'Elvira havia nascut dies abans de l'any de casats. Era el 18 de novembre i el Jaume tenia una feina a Montsent. Com que va néixer en dimarts, ell no ho va saber fins que l'Anton de casa Peret hi va haver de baixar divendres. Ho va deixar tot i a boca foscant va pujar a peu amb la neu que s'havia gelat pels camins. Ningú no l'esperava fins diumenge.

Quina felicitat va ser veure'l aparèixer amb la cara vermella sortint del tapaboques quan ja feia hores que era nit. Em va besar molt fort; després, de ben a la vora, va mirar-se la nena que dormia al bressol. Sense dir res es va atansar de nou i em va prendre les mans. El contrast de calor i fred aviat va desaparèixer. Fins al cap d'una estona no ens van sortir les paraules. Li vaig explicar amb desordre i emoció com havia anat el part. A ell se li feia estranya la idea que hagués viscut tres dies sense saber que tenia una filla al món. Li semblava una estafa.

Després d'una estona em va fer una abraçada i se'n va anar amb la promesa que es prendria un bol de llet calenta; no va permetre que jo em llevés a preparar-la-hi. Sense dormir gens, va desfer el camí per arribar a punta de dia a Montsent i ser a la feina.

Quan l'endemà explicava a tia aquesta feta, els ulls li traïen el gest impertorbable. Penso que així va començar de guanyar-se-la, el Jaume; això sí, en secret.

I els dies corrien de pressa. Encara no havia comprès què era ser mare amb l'Elvira d'un any i ja se'm tornava a notar una panxa que anunciava el segon fill. Potser ara seria un nen. No sé per què aquesta era la preocupació més gran de tothom. Un hereu. No sabia si jo també volia un nen, perquè era a l'ambient que era millor minyó que minyona, o el volia perquè sí. Per tenir filla i fill, la parella.

Un nen serà un home. I l'home té força per a la terra, per al bestiar, per construir. Però jo no ho acabava de veure clar. Quan pensava en les cases que coneixia bé, hi veia la dona com el puntal més gran. Si pensava en casa meva, era mare qui feia o acoblava totes les feines. No diguem tia. La dona tenia els fills, els criava, segava, tenia cura de la cort, del galliner, dels conills. Feia la feina de casa i tantes coses més: l'hort, les conserves, els embotits... ¿Què feia l'home? Passar al davant en les coses de fora. Quan s'ha­via de vendre una vaca. Quan s'havia de llogar algú per a la sega. Noera palpable que l'home fes més o fos més, però tothom repetia: ¿què és una casa de pagès sense un home? I jo penso: ¿què és una casa sense una dona? Però allò que tothom deia des de sempre pesava molt. Jo només sé que volia un minyó.

El cert és que acudir a tot, embarassada, era més difícil. El Jaume m'ajudava molt, però eren moltes les hores que passava a fora. A l'hivern, setmanes senceres. Amb la nena, sobretot, vivíem entre la joia d'esperar-lo cada dissabte i la tristesa de veure'l marxar cada dilluns. Amb les estades a fora coneixia molta gent. Molts camins a casa li veia la mirada absent, i quan li preguntava en què pensava sentia la desil·lusió de saber que no era en mi o en l'Elvira o en el nou fill que ens havia d'arribar. Deia: en res; o bé que pensava en tal o tal casa de Montsent o de Surri que havien de menester això o allò i tan poc que costaria fer-los-ho obtenir si... Llavors em mirava i deixava la conversa, m'amanyagava com a una criatura i decidia que calia fer alguna cosa. Jo no m'omplia de la seva presència. Hauria volgut sadollar-me'n i endevinar-li els secrets i tot allò que em semblava que m'explicava a mitges, però no hi havia hores per a nosaltres dos en solitari. Sempre hi havia feines, sempre hi havia algú. I jo pensava que ell no ho sentia així, però no gosava preguntar-li-ho, no fos que se'n rigués d'aquestes cabòries.

De vegades li'n feia cinc cèntims a la Delina. La nostra amistat continuava malgrat que els de casa seva i els oncles s'havien discutit per causa de les hores de regar l'hort de Fontnova. La Delina veia les coses d'una forma ben diferent de la meva. Ella afirmava que tots els homes són iguals, que quan tenen la dona segura i ben afermada a casa se n'obliden. Que la il·lusió de l'amor només dura dos dies i que no cal donar-hi tombs. Jo no ho veia així, però no sabia com explicar-me, com rebatre-li-ho. Només se m'acudia que com podia estar-ne tan segura si ni tan sols festejava. Semblava posar una mica de despit contra els homes perquè no l'havien sabut descobrir com era: una dona de cap a peus, traçuda, feinera i si fa no fa tan pobra com totes les del país. Tenia raó.

A mi el Jaume m'havia ascendit a persona, i jo barrejava agraïment i estimació. Em destorbava la gent, fins i tot els fills. No diguem la feina; encara que l'activitat em feia viure, m'apartava de qualsevol lamentació i em deixa­va inútil per pensar. Però quan l'Elvira es despertava plorant a al nit i ja l'havia calmada, jo no podia tornar a cabdellar el son i llavors era l'hora de rumiar i d'anar del començament dels meus records d'infant a l'Ermita fins a la cara del Jaume que em somreia per primera vegada (...).