Público
Público

"Les passions de l'adolescència són fonamentals per a la resta de la vida"

Nom: Care Santos (Mataró, 1970). Els inicis: Va estudiar dret, però va treballar de periodista. És una de les autores de literatura juvenil més llegides a Catalunya i debuta per a adults amb Habitacions tancades'. Esc

LÍDIA PENELO

Per primera vegada apareix en català una novel·la per a adults de Care Santos. Habitacions tancades és un pas més en la trajectòria d'aquesta escriptora. En aquest llibre l'autora, que va arraconar els estudis de dret per dedicar-se a la literatura, presenta un trencaclosques familiar que abasta quatre generacions. L'acció arrenca en la Barcelona modernista i es tanca amb la Violeta Lax, l'hereva d'un llegat ple de secrets. Care Santos, que ha crescut llegint Dickens i Jane Austen, es troba còmoda recreant la Barcelona de final del segle XIX.

Com va anar que decidissis escriure una saga familiar?

«Em venia de gust parlar dels magatzems El Siglo, que són una de les meves monomanies»

Feia temps que em venia de gust, i alhora també em feia molta mandra, potser pel concepte, perquè això de saga familiar sona fatal. Aquesta novel·la ha estat el punt de conjunció de moltes coses. Em venia de gust parlar dels magatzems El Siglo, que són una de les meves monomanies, i explicar la història de l'incendi que es va produir la nit de Nadal del 1932, curiosament mai se n'ha fet literatura. També em venia de gust recuperar l'espiritisme d'aquella època, que vaig descobrir quan em documentava per escriure La muerte de Venus, penso que els espiritistes del segle XIX eren molt simpàtics i avançats per al seu temps. Aleshores no els vaig incloure perquè en aquella novel·la no hi cabien, i els vaig aparcar. Una de les coses de l'ofici és aprendre a renunciar, quan comences no en saps, però vas aprenent a reservar.

La Violeta Lax és una de les protagonistes. T'hi identifiques?

Té la meva edat, no tinc el seu embolic sentimental però l'he tingut, potser sí que sóc una mica com ella, quan m'obsessiono amb alguna qüestió m'oblido de tot, sort que la meva gent ja ho sap [riu]. Però la Violeta es capfica amb el passat i no s'adona del llegat familiar que té, que no és tant el patrimoni sinó fets concrets, com ara ensopegar amb el mateix pàmpol de l'escala. El lector s'adona que reprodueix models de la seva família, però ella no ho sap.

«Connecto millor amb les lluites existencials dels joves que amb els de la meva edat»

Hi ha un munt de personatges, quin se't va resistir més?

L'Amadeu, perquè és el més complex, jo no volia que fos el dolent i prou, volia donar l'opció que algú el pogués compadir, és un ésser feble i tot el que li passa és perquè no acaba de trobar el lloc, no suporta que el deixin de banda, i aquest és una mica el malson de la seva vida. El més fàcil és titllar-lo de criminal, però l'Amadeu fa rumiar. En canvi, el primer que vaig tenir clar és la matriarca, la Maria del Roser. Suposo que m'he basat en la tradició de les famílies catalanes: els pares creen l'empresa, els fills se'n beneficien i els néts se la carreguen, i això m'anava bé per retratar la Barcelona burgesa que volia.

Què és el que t'ha sorprès més d'aquest període extens que retrates?

La tornada de la història, estem igual. Quan es va promulgar el primer Estatut i el Govern de Madrid s'hi va oposar, era un moment en què es parlava del mateix que ara, de crisi econòmica, d'Estatut i del mal encaix de Catalunya amb Espanya. Mentre em documentava vaig dedicar un dia a llegir sobre la Solidaritat Catalana; al vespre vaig posar la ràdio i vaig sentir que Joan Laporta havia fundat Solidaritat Catalana.

Què en penses, de la situació política actual?

Sóc poc extremista i poc militant, no tinc carnet de res, però penso que s'està parlant més que mai d'independència i mereixem que se'ns escolti. Jo no sóc independentista, però si és el que vol la majoria, ho seré. No ho sóc perquè no sóc política, tots els polítics em semblen uns mediocres, alguna cosa passa que tothom està desencisat amb els polítics. Al marge de tot això, crec que hem d'escoltar el que vulgui la majoria i parlar-ne seriosament, perquè penso que el tema de la independència mai es posa damunt la taula de manera seriosa.

Per explicar la història dels Lax t'has inspirat en un estil clàssic, molt del XIX, i alhora reprodueixes correus electrònics i articles.

En aquesta novel·la hi havia un greu problema tècnic, i és que hi havia molta informació per donar. El que ha de fer el novel·lista és buscar la manera d'explicar sense cansar el lector, al primer capítol l'engresques i al segon li expliques allò que necessita saber per entendre el que passa. Per això els segons capítols acostumen a ser tan antipàtics. Aquí havia de buscar un truc. M'agraden les novel·les trencaclosques, les que estan formades per gèneres diferents. Quan començo a treballar en una història, part del meu joc, del que em diverteix fer, és ajuntar coses totalment diferents, com ara la sàtira política i el drama existencial. D'altra banda, la vida ho fa lligar sempre, i fer-ho lligar en una novel·la no és res més que intentar reproduir la vida. Part de la gràcia del joc d'escriure és fer que tot encaixi.

Amb Habitacions tancades' trenques amb el que havies fet fins ara. Continuaràs per aquest camí?

Tinc ganes de continuar explorant en el mateix sentit, el pròxim llibre també serà també una novel·la extensa, no abusaré tant de la forma dels documents, però sí que hi barrejaré diferents històries i gèneres. També hi haurà una excusa històrica, he trobat una cosa que no la sap ningú i la vull explicar.

Fins ara has escrit sobretot per a joves. Creus que la literatura juvenil és pionera a introduir els canvis en la societat?

Hi ha una tesi d'una professora dels Estats Units sobre com la literatura per a joves és pionera, perquè de seguida incorpora les novetats. Els mails i els mòbils van trigar molt a aparèixer en les novel·les per a adults, en canvi en les de joves hi van entrar de seguida.

Com t'ho fas, per connectar amb els lectors adolescents?

No em costa gens, hi parlo per correu electrònic i el meu Facebook és adolescent, només cal veure el meu mur. Connecto millor amb les lluites existencials dels joves que amb els de la meva edat, que m'avorreixen molt més. En canvi, la recerca de la personalitat i les passions de l'adolescència són fonamentals per a la resta de la vida.

Más noticias de Política y Sociedad