Apujar la taxa turística per modular el turisme

La gestió del turisme ha estat un dels principals eixos de debat dels darrers mandats a Barcelona. Els defensors destaquen la seva potència econòmica i en ocupació, l’enriquiment cultural i la hipocresia de criticar-lo quan una àmplia majoria de veïns són alhora visitants d’altres ciutats. Els detractors apunten a la massificació de l’espai públic, a la substitució dels negocis de barri, a l’increment de preus de l’habitatge i, més recentment, a la petjada ecològica dels creuers i l’aviació. Ambdues perspectives tenen base real, i un dels principals reptes de Barcelona és trobar un equilibri per oferir a la ciutadania tant prosperitat com confort.

El govern d’Ada Colau (BComú) ha reduït l’obertura de nous hotels i ha tancat desenes de pisos turístics il·legals, però només regulant l’allotjament és impossible arribar a un equilibri òptim: la demanda segueix creixent i s’obre camí tota sola. Si no ho pot fer a través de places hoteleres, recorre a formats més innovadors, però no necessàriament amb menor impacte social. Cal, per tant, fer polítiques que afectin la demanda i influeixin sobre quins turistes vénen al nostre país.

La teoria econòmica clàssica aposta pels impostos i les taxes per frenar les externalitats negatives de qualsevol activitat econòmica: desincentiva els perfils o consums no desitjats i finança l’esforç addicional en neteja o seguretat. Però, a la pràctica, la implantació de la taxa turística a Catalunya ha carregat amb condicionants polítics que ara la limiten. El govern d’Artur Mas (CiU) va prometre al sector que la recaptació es destinaria a la promoció turística: en plena recessió resultava molt contraintuïtiu obstaculitzar que vinguessin turistes a gastar els seus diners a casa nostra. El turisme ha estat una glopada d’oxigen per a les llistes d’aturats i, a més a més, és bàsic per equilibrar la balança de pagaments. Davant d’aquesta contradicció, agafa força el relat del turisme de qualitat.

La qualitat del turisme –més un grau que una dicotomia– depèn del seu rendiment econòmic, de la seva distribució pel territori i al llarg de l’any, i de les distorsions que causa en la vida quotidiana de la ciutat. Tothom està d’acord a desincentivar al grup d’amics que ve a Barcelona només dos dies, dorm en un Airbnb barat de Ciutat Vella, passeja més que visita, menja en cadenes de fast-food internacionals, compra en botigues enfocades als turistes i consumeix gran quantitat d’alcohol. Per contra, ningú posa pegues a afavorir la parella que s’allotja en un hotel de gamma alta durant tota una setmana, visita barris menys cèntrics, fa una escapada enoturística i gasta en equipaments culturals.

Entre els indicadors a millorar, hi ha la despesa mitjana diària per turista, la durada de l’estada, la densitat de places hoteleres per barris o la taxa d’ocupació hotelera en temporada baixa. En canvi, el nombre total de turistes i el de pernoctacions són indicadors molt poc qualitatius.

Si bé Barcelona és una ciutat amb un cost de vida alt en relació amb els sous dels seus residents, el cert és que encara és un destí raonablement barat per a molts mercats emissors de turistes. La cervesa, per exemple, és substancialment més econòmica aquí que a Londres o Copenhaguen. Si volem incidir en els indicadors realment qualitatius del turisme, una de les millors eines és augmentar amb contundència la taxa turística. Això sí, per afrontar la inevitable i comprensible oposició del sector hoteler hi ha d’haver un consens prou ampli a favor d’aquesta mesura.

Aquest augment de la taxa turística es podria orientar a millorar els indicadors qualitatius del turisme. Enlloc d’una simple pujada lineal, es podria establir una taxa més alta per als allotjaments ubicats en els barris amb més pressió turística. D’aquesta manera es contribuiria a la descentralització del turisme. També es podria limitar el cobrament de la taxa a determinades nits, per no perjudicar en excés les estades llargues, o establir diferents taxes segons l’època de l’any.

La taxa turística no és, evidentment, la única mesura per millorar la gestió i la qualitat del turisme, però pot ser una mesura efectiva i contundent. Un augment valent i ben orientat de la taxa turística podria ser una millora decisiva per trobar l’equilibri que tant necessita la ciutat de Barcelona.