Avança història, avança!

No teniu la sensació que la història fa anys que no avança? Que fa temps que truca a la porta però tothom fa com qui no la sent i ningú vol deixar-la entrar? Tinc la sensació que potser més que mai som una societat procrastinadora. Tal vegada mandrosa, poc disposada a avançar, prefereix sentir-se cofoia i satisfeta de si mateixa. Quants problemes urgents sabem que cal adreçar i no adrecem de debò?

La política sembla que o no té el poder, o la iniciativa, o la consciència per afrontar els problemes que fa temps que truquen a la porta i tard o d’hora ens devoraran. I viu cada cop més encallada en la seva pròpia anècdota. Obsessionada amb la seva petita història individual i particular. Els problemes globals, mentrestant, avancen, disposats, ells sí, a definir la nostra història. Sembla que per fi comencem a anomenar l’abans innocent canvi climàtic pel seu nom: emergència climàtica. Tothom amb quatre dits de front diu que és un moment crucial i que els efectes de la nostra inacció seran catastròfics. Però siguem honestos: no estem fent res més que gestos decoratius els resultats dels quals sabem que seran ridículs. Els uns, sense cap remordiment, pensen seguir fent negoci fins a deixar sec el planeta, i els altres no hem entès que ens hi va la vida.

Abans que la història de la nostra inoperància esbotzi la porta i se’ns emporti a tots, proposo no deixar la història de les dècades que venen en mans de la fatalitat i assumir ja, de debò, ni a mitges, ni a poc a poc, les conseqüències dels canvis profunds que cal fer. Dir-nos a la cara i ben alt que estem lluny de ser una societat justa, culta, igualitària i sostenible. I que només la lluita per ser-ho ens fa dignes de viure i compartir el planeta. Proposo agafar les regnes de la història, creure que tenim no només el dret sinó l’obligació de definir el futur col·lectiu de la humanitat. Mirar de fit a fit la història, i amb ganes, energia, valentia i ràbia dir: avança història, avança!