Fa cent anys fumejaven les cendres de la Gran Guerra i la grip matava el que havia sobreviscut al carnatge. Tota una generació de joves havia estat enviada a les trinxeres en nom de grans ideals i s’albiraria una nova etapa marcada per la crisi, on les avantguardes emergien com a resposta creativa. A Catalunya, després de la prosperitat que havia portat la guerra, començaven a ressonar els trets del pistolerisme, mentre la Mancomunitat intentava construir un país ordenat, civilitzat, europeu i modern sota la inspiració del Noucentisme.

Va ser en aquest context que un grup de joves sabadellencs es van rebel·lar contra la monotonia d’una "ciutat atrafegada i sorruda, trista i rica", tal com la recordava el poeta Joan Oliver. Oliver va ser un dels caps de brot de la Colla de Sabadell, que, amb Francesc Trabal i el seu germà Josep Maria, Armand Obiols, Antoni Vila Arrufat, Ricard Marlet, Lluís Parcerisa, Miquel Carreras i Joan Garriga, va remoure les aigües estancades de la ciutat, anquilosada en una cultura conservadora i decimonònica. Ho van fer combinant un humor corrosiu, absurd i provocador, d’arrel dadaista, amb la creació d’institucions, com l’Associació de Música o les Edicions La Mirada, aplicant programa noucentista a les segones ciutats del país i fent-se sentir a través de les pàgines del Diari de Sabadell.

La potència de la Colla, que s’havia donat a conèixer amb una excursió a la Font del Saüc, va despertar l’interès dels cercles literaris barcelonins que, amb Josep Carner en primer lloc, els van obrir les portes. No va ser una casualitat que el 1939, Oliver, Trabal i Obiols es posessin al capdavant dels autors catalans que maldaven per la preservació de la cultura sota les bombes, a través del PEN Català i la Institució de les Lletres Catalanes, el servei de biblioteques del front i l’evacuació dels escriptors cap a l’exili. Un segle després, aproximar-nos a la Colla de Sabadell continua sent sentir la força d’una generació irrepetible.