Conciliació: feina, criança i altres malabars
Por El Quinze
Sé que es tracta d’una opinió impopular, però mai no he aconseguit connectar prou amb el circ. Em costa riure amb els pallassos i, més enllà de l’ooh davant del virtuosisme que enlluerna, sé que no valoro prou com els funambulistes i la resta d’artistes fan possible l’impossible. Salvant les distàncies entre realitat i ficció, tampoc no sóc una gran admiradora de Marvel ni de l’univers dels superpoders: mai no he desitjat volar, tenir una força desmesurada o córrer tan veloç com la dona Biònica.
Mai fins ara, que em veig cada dia a mi mateixa com una malabarista que evita que la pilota toqui a terra en l’últim moment, però que no té temps de celebrar la victòria perquè ha de salvar la següent pilota de la caiguda. Ara, gairebé cada matí, quan arribo a les 9 a la feina i penso en tot el que ja he fet abans, em dic a mi mateixa que sóc una superheroïna, però que agrairia tenir algun superpoder que m’ho posés més fàcil.
M’agrada treballar perquè tinc la sort –suposo– de fer una feina que em fa sentir realitzada i que és coherent amb la meva visió del món. Tinc la sort –suposo– que la meva feina és flexible i em permet teletreballar sovint, canviar-me l’horari si he de portar els nens al metge o, fins i tot, portar-los a una reunió algun dia si no tinc amb qui deixar-los.
Dic que és una sort perquè sóc conscient que per desgràcia no tothom pot fer el mateix. Però ni tan sols així la conciliació és bufar i fer ampolles. Tampoc no és el mateix criar sola, en parella o amb xarxa, així com disposar de més o menys recursos econòmics. Tal com està muntat el sistema econòmic i social, però, per a la majoria de la població combinar la criança amb la feina –per no parlar del lleure– és difícil per definició.
L’1 de gener va entrar en vigor l’ampliació del permís de paternitat a 12 setmanes, la segona fase del pla estatal d’augment progressiu que finalitzarà el 2021, en haver-se equiparat amb el permís de maternitat, que és de 16 setmanes des del 1989. És una bona notícia si tenim en compte que fa 14 anys els pares només tenien quatre dies de permís en néixer, adoptar o acollir una criatura, o que en fa quatre només tenien 15 dies, però veig perillós que la sensació generalitzada sigui que amb això "ja està tot fet", perquè a mi em sembla que tot just comencem a avançar.
Ja fa dos anys, l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària va demanar que el permís de maternitat s’ampliés com a mínim fins als sis mesos, per facilitar el compliment de la recomanació de l’Organització Mundial de la Salut de mantenir la lactància exclusiva durant els sis primers mesos de vida del nadó. L’angoixa que genera el fet que arribi la reincorporació laboral en ple període d’alletament exclusiu no és anecdòtica. Aleshores el tirallet es converteix en un aliat, però sempre he tingut dubtes de si és un invent genial per conciliar o més aviat una eina al servei del capitalisme per evitar que la maternitat ens allunyi de la seva roda.
Encara que les comparacions són odioses, és inevitable –i irresponsable– no mirar com s’ho fan a altres països que ens poden servir de referent per millorar –també n’hi ha que ho fan pitjor, però d’aquests no tenim res a aprendre–. Tot i que sempre hi ha excepcions, la tendència és unificar els permisos en un –que podríem anomenar permís de criança– o bé igualar-los. A Suècia hi ha un permís conjunt de 480 dies, que inclou 12 setmanes de permís per a cada progenitor; a Bulgària disposen de 410 dies amb el requisit que els primers sis mesos els gaudeixi la mare; al Regne Unit, el permís és de 52 setmanes, de les quals només 39 són remunerades, i que es pot compartir fins i tot amb els avis si estan en actiu.
L’ampliació del permís de maternitat fins al primer any de vida de l’infant és bàsic per qüestions de salut de mare i fill, així com per afavorir els vincles i una criança plena i respectuosa. No hem d’oblidar, tanmateix, que amb un any la criatura no deixa de ser un ésser dependent, així que s’han de buscar estratègies per conciliar a llarg termini. Que la meva conciliació sigui més fàcil que la d’altres mares no pot dependre de la meva sort per trobar una feina sensible amb la qüestió: cal impulsar polítiques socials que ens permetin viure vides vivibles, com diria l’ecofeminista Yayo Herro, i cal que totes, amb fills o sense, creguem que és el que ens mereixem com a societat.