Contra els xalets adossats i les urbanitzacions

L’àrea metropolitana de Barcelona és la sisena més poblada de la Unió Europea, al darrere de les de Londres, París, Madrid, la regió del Ruhr i Berlín. No només això, sinó que la seva densitat és molt elevada: dels 20 municipis de més de 5.000 habitants més densament poblats de l’Estat espanyol, nou són a la conurbació barcelonina –l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Badia del Vallès, Cornellà de Llobregat, Badalona, Esplugues de Llobregat, Sant Adrià de Besòs i Ripollet–. En el seu conjunt, és una extraordinària i densa concentració de població.

Aquesta elevada densitat no és, però, homogènia. Així, alguns barris de l’Hospitalet es troben entre els de més densitat de població de tota la Unió Europea, segons un estudi de l’Eurostat. En canvi, la Floresta o Valldoreix, a Sant Cugat del Vallès, són àrees molt extenses i poc denses, amb un model residencial propi dels famosos suburbs americans.

Durant la bombolla immobiliària es van fer milers i milers d’apartaments adossats, ja fos a les perifèries de les ciutats o en urbanitzacions segregades. Per a molts ciutadans, traslladar-se a una casa unifamiliar era senyal de progrés econòmic i social i de millora de la qualitat de vida. No en va les rendes més baixes solen viure en zones més denses, mentre que els habitants de cases unifamiliars solen disposar de rendes superiors a la mitjana.

Des de la perspectiva de la planificació urbanística, tanmateix, les zones d’alta densitat resulten molt més eficients a nivell econòmic, a nivell mediambiental i a nivell social. Des del punt de vista econòmic, per exemple, és molt més barat prestar serveis com l’enllumenat dels carrers, la recollida d’escombraries, el clavegueram o l’asfaltat en ciutats denses que no pas en ciutats que no ho són. El fet que els temps de desplaçament de policies, bombers o ambulàncies siguin molt més curts també ajuda a aconseguir uns índexs millors de seguretat o de gestió de les emergències.

Des del vessant ambiental, resulta també molt més rendible realitzar grans inversions en el transport públic en ciutats compactes. Gairebé la totalitat de la població de Barcelona i de les ciutats de la seva primera corona disposa d’una parada de metro, tren o Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a menys de cinc minuts a peu del seu domicili. En canvi, a Atlanta (Estats Units) –amb una població similar però amb una extensió més de deu vegades superior– el transport públic només arriba a un petit percentatge de la població. I les distàncies curtes també permeten recórrer la ciutat amb bicicleta o a peu.

Per contra, els veïnats de baixa densitat i d’habitatges unifamiliars són molt menys eficients quant al consum d’energia. I també suposen una gran depredació del territori: les urbanitzacions de Matadepera, per exemple, ocupen un espai que, d’una altra manera, formaria part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, o les urbanitzacions de les Planes i la Floresta, que s’estenen per espais corresponents al Parc Natural de Collserola.

Les ciutats denses i compactes també tenen beneficis en l’àmbit social. L’associacionisme i el teixit comunitari són molt més rics quan els ciutadans comparteixen espais que no pas quan la zona és d’habitatges unifamiliars. En indrets de baixa densitat, a més, és difícil que hi hagi teixit comercial, com sap qualsevol que s’hagi passejat per les Planes. El model americà de grans àrees d’immobles unifamiliars acaba comportant, de retruc, milers de desplaçaments en cotxe per anar a comprar als grans centres comercials.

Resulta simptomàtic que, a partir de la recuperació dels centres de ciutats com Nova York o Washington –que havien estat molt degradats–, als Estats Units també estiguin posant en valor els models de ciutat més compacta, propis de l’urbanisme europeu. Això no significa que una densitat excessivament elevada no sigui contraproduent: una àrea amb una densitat excessiva es pot convertir en una olla a pressió social i ambiental. L’alta intensitat d’ús de l’espai públic fa difícil mantenir-lo net i en bon estat, i es fa difícil disposar d’espais per al lleure i la vida comunitària. En aquest sentit, la creació a Barcelona de la Rambla del Raval per esponjar el barri va ser una bona iniciativa. No es tracta, en definitiva, d’amuntegar la població menys rica en barris molt densos sinó, sobretot, de limitar al màxim la creació d’àrees de baixa densitat amb cases unifamiliars, jardins privats i piscines.