Cada dia cauen damunt la nostra consciència, com un degoteig, les notícies de dones víctimes de la violència masclista. I ens arriben com si fossin fets puntuals, casos deslligats entre ells, quan en realitat es tracta d’una pandèmia molt més demolidora que el Covid-19, i que deixa víctimes a tots els racons del planeta des de fa molt més temps i amb molts menys focus mediàtics.

Per això m’interessa molt l’enfocament que fa dels feminicidis l’escriptora nord-americana Rebecca Solnit, que reclama que se sumin totes les víctimes de violència masclista al món perquè aleshores ens adonaríem que superen les morts de qualsevol guerra o desastre natural. Per exemple: a l’atemptat contra les torres bessones de Nova York hi van morir tres mil persones i això va canviar la política mundial. Però la xifra de dones mortes a mans d’homes als EUA supera cada tres anys les víctimes de l’11-S sense que cap govern –ni òbviament el de Trump ni els anteriors– mogui un sol dit.

Els darrers temps hem llegit titulars com aquests: "El feminicidi és una de les principals causes de mort entre les dones joves segons l’Organització Mundial de la Salut". "Cada vuit hores una dona és violada a Espanya segons dades del Ministeri de l’Interior". "A Catalunya han augmentat les violacions en un 19%". Queda clar que hi ha un patró de violència contra les dones que es produeix conjuntament a tots els racons del planeta. Ho diu Solnit: si aquests assassinats es produïssin contra una raça o contra una religió, seria una gran crisi dels drets humans, formaria part de l’agenda política mundial, se’n parlaria a les cimeres de caps d’Estat i de govern, i es reclamarien canvis socials profunds. Però aquest genocidi que afecta ni més ni menys que la meitat de la població ens passa davant dels ulls i no el considerem un problema global. Increïble.

Passar a l’acció

Per això són fonamentals les campanyes que ajuden a entendre que el problema no es diu Harvey Weinstein ni Plácido Domingo, que el problema és un sistema social monopolitzat pel poder masculí on aquestes coses passen i en el millor dels casos es mira cap a una altra banda, si no és que es culpabilitza la dona i es defensa l’agressor. Moviments com el Me Too o el Jo sí que et crec no són només campanyes perquè les dones se sentin acompanyades si decideixen denunciar, sinó sobretot una manera de fer veure que hi ha un modus operandi generalitzat d’agressió contra les dones, i conviden a passar a l’acció per canviar-lo.

Ho pensava llegint el darrer llibre de Mireia Boya, Trencar el silenci; segur que tot seria molt diferent si hi hagués més dones a la política sense por d’exercir el poder, dones al capdavant de les institucions globals més poderoses obrint els ulls a la realitat del feminicidi i posant-lo a l’agenda. Les dones ja fa anys que treballen, i molt, però generalment ho fan discretament des de les assemblees i els col·lectius de barris, lluny dels focus. Dones activistes que s’organitzen per respondre a les agressions i ho fan sumant el feminisme a les causes antiracistes o la precarització, lluny dels discursos oficials.

Però fer aquesta feina des de la primera línia política és tan complicat que la majoria de dones desisteixen en l’intent, cansades de carregar damunt seu tantes capes de discriminació, cansades de lluitar cada dia per sobreviure als micromasclismes –i als macro–, a la necessitat constant d’haver de demostrar que no s’és una quota, al sentiment de culpa de no poder conciliar, a la ignorància dels companys de files, a l’escrutini públic i finalment a l’oblit rotund en el moment de fer un pas enrere.

Hi penso també cada dia, veient com s’acarnissa la repressió dels aparells de l’Estat en les dones; vam parlar molt més de Soto del Real i Estremera que no pas d’Alcalá-Meco, parlem molt més de Brussel·les que de Ginebra, estem molt més pendents de Lledoners que no pas de Puig de les Basses o de Mas d’Enric; la Carme Forcadell i la Dolors Bassa són un exemple claríssim de com les dones sumen discriminacions a l’esquena. De la mateixa manera que les dones migrades pateixen per dones i per migrades, la Carme i la Dolors són discriminades per les seves idees i per ser dones. I a sobre han pagat el preu de la solitud, complint condemna en presons diferents per poder estar a prop de les seves mares. Elles pateixen la doble condemna de la repressió i l’oblit, i aquest darrer només és imputable al mateix moviment independentista.

Ens equivocarem si no entenem que la república, com el feminisme, no són lluites sectorials sinó globals, com totes les revolucions. I que la lluita per un país nou només té sentit si és per bastir de zero un nou sistema igualitari entre homes i dones. Elles sí que ho han entès; la Carme i la Dolors dins de les presons han batallat pels drets de les dones recluses i han contribuït a canviar dinàmiques instaurades des d’una perspectiva masculina. Una gran lliçó.