Najat Driouech ens atén al porxo del Parlament de Catalunya entre votació i votació. Nascuda al Marroc i veïna del Masnou, va fer el salt a la política en les darreres eleccions autonòmiques amb ERC. Els mitjans de comunicació no van trigar a posar-li l’etiqueta: "La primera dona amb vel al Parlament". "No em va molestar, perquè era veritat. Era la novetat i vaig pagar aquell peatge. Però ara sí que em molestaria: tothom té informació suficient per conèixer-me per la tasca que desenvolupo, per exemple, a la Comissió de la Infància", reivindica Driouech.

Vostè diu que no es va presentar perquè els musulmans estiguessin representats al Parlament, sinó perquè una musulmana pogués representar a tots els catalans.

La nostra societat és aquesta. Cada cop és més diversa i ens haurem d’anar acostumant a aquesta diversitat; no només en l’àmbit polític, sinó en totes les esferes, com un fet normalitzat. Hauríem de començar a plantejar-nos la possibilitat de tenir un presentador de TV3 que es digui Buba i sigui de raça negra. A les nostres escoles hi ha moltes persones d’origen divers que s’estan formant per ser professors. Haurà de ser normal que la professora del teu fill es digui Guásima.

Parla de la discriminació positiva?

Crec que no hi hem de caure, en això. Jo no dic que en els processos de selecció per treballar en una Administració pública s’hagi de valorar l’origen. Dic que les persones, es diguin com es diguin o hagin nascut on hagin nascut, si compleixen certs requisits i superen les proves, hi han de ser representades. Seria anormal que, amb un nombre tan impor­tant de persones d’origen divers –ja són un milió a Catalunya–, no tinguessin presència en totes les esferes de la societat.

Però això no es dóna en l’actualitat.

És ara que ho començarem a veure, això. Quan anirem a una entitat bancària i trobarem que un dels seus treballadors es diu Karim. Perquè haurà crescut aquí i haurà tingut una formació que li permetrà treballar en un banc. Cal recordar que Catalunya no té una llarga història com a receptora de migració d’origen divers. Potser fa 30 anys. I, amb presència de nens, des dels últims 15 –abans venien els adults sols–. Just ara s’està consolidant la tercera generació de persones d’origen divers com a catalans de ple dret. I cal que ells s’ho creguin. I això passa per les escoles. L’escola catalana ha fet un treball ingent en la inclusió real de la diversitat.

La societat, plena de prejudicis sobre els migrants, està preparada per a tot això?

Confio molt en la intel·ligència de la societat catalana. Fins ara no m’ha decebut. La societat catalana sap perfectament qui són els seus veïns i veïnes. Sap que són diversos. I sap qui vol aprofitar-se de crear una divisió; de crear un ells i un nosaltres.

Què fem amb els rumors que posen en el punt de mira la població migrant?

Diuen que les persones d’origen divers reben més prestacions. Però només cal que mirem les estadístiques per veure que això és mentida. Qui rep les ajudes és qui hi té dret; és igual el teu color de pell. Crec que, sobretot en els municipis més diversos, caldria que els Ajuntaments i les entitats fessin públic a qui destinen les ajudes. No cal dir noms; només dir quin percentatge de les persones que han rebut ajuts tenen DNI o no. Així es començarien a desmitificar aquests estereotips.

Què significa per a vostè el vel?

El vel per a mi no deixa de ser un símbol de reivindicació de la meva identitat. Em dic Najat. I tant. Sóc nascuda al Marroc. I estic orgullosa del meu origen. I a més, sóc musulmana i catalana. Dur vel és una decisió personal. A qui li agradi bé, i a qui no, també.

Hi ha qui diu que el vel és una limitació.

Si el vel em limités, el límit me l’estaria imposant jo, ningú altre. Però és que a mi el vel no em limita. Quan parlo, la gent no m’entén? El meu missatge no arriba? La gent, quan em veu amb el mocador, s’intimida? Un tros de tela, que el pots comprar a qualsevol basar, té aquest poder? Crec que hem de començar a desfer-nos d’aquesta necessitat d’anar a alliberar les dones que porten vel.

Hi ha cert paternalisme, en això?

Jo no vull fer llàstima a ningú. No cal que em defensin. Em defenso jo sola. I si hi ha dones que ho veuen com una invasió, que vinguin, seiem i en parlem. Cap problema. Jo els explicaré els meus motius i elles m’explicaran els seus. Jo respectaré el seu punt de vista i elles hauran de respectar el meu.

Com viu les reivindicacions del 8-M?

El moviment és molt potent. Totes les dones ens sentim interpel·lades. O hauria de ser així. No ens podem permetre el luxe de dividir-nos en un tema tan important com és la reivindicació i la conquesta de drets.

Quin és el repte principal?

El repte del feminisme o del moviment del 8 de Març –com jo en diria– és arribar a aquelles dones treballadores de la llar, que fan hores i hores fent serveis de cura, de neteja, perquè altres dones puguem estar treballant i tenint una carrera professional. I a la gent gran: dones que tenen una pensió ridícula perquè s’han quedat vídues i no van poder cotitzar en el seu dia perquè es van dedicar a cuidar els nens i són àvies pobres. D’això no en podem estar orgullosos com a societat.

UNA MASNOVINA A BARCELONA

"En municipis com Santa Coloma de Gramenet, on es parlen més d’un centenar d’idiomes al carrer, ¿no hauria de ser habitual que el Consistori estigués format també per gent d’origen marroquí, del Pakistan, de l’Índia, de Bangla-Desh, de la Xina...?", reflexiona Driouech. Quan va venir a Espanya, als anys noranta, es va instal·lar al Masnou, un municipi inclusiu que afavoreix que "tothom se senti d’allà". "Si jo sóc aquí no és perquè sí, sinó gràcies a un treball de barri", assegura. Quan va haver de viure un any a Barcelona, ho va trobar a faltar: "El ritme de vida que porta la gent a la ciutat sovint no et permet relacionar-te amb el teu voltant". Manté que ara, al Parlament, pot seguir fent allò que ja feia abans com a activista: "Sempre he estat vinculada al teixit associatiu; sempre al carrer, en iniciatives per la millora de la ciutadania, empoderant", recorda.