Espanya, com a subjecte polític, té una oportunitat històrica de refer-se a si mateixa. Ernest Maragall (Barcelona, 1943) així ho creu i lamenta que el Govern espanyol encara no hagi dit "ni una paraula" sobre com espera solucionar el conflicte amb Catalunya, però confia que, a la taula de diàleg, formuli "propostes en nom de l’Estat que tinguin sentit, versemblança i que siguin dignes de ser considerades i posades al mateix nivell" que les que planteja la Generalitat. "El que està en joc és el model d’Estat", creu. Ell s’ha dedicat en cos i ànima des de jove a l’activitat política i és una de les persones que coneixen millor el funcionament de l’Administració. Avui és una personalitat de referència del moviment independentista català.

Què opina de la decisió del president de la Generalitat d’anunciar la convocatòria d’eleccions després de l’aprovació dels pressupostos?

El que em sembla important és que tant els pressupostos com la voluntat explícita de diàleg, que era la nostra posició, queden confirmats. A més, el que ens diu és que Quim Torra actua com a president, i per tant exerceix, queda protegit i confirmat, malgrat tot, com a president, que era del que es tractava. És un retrat positiu de tot plegat.

"Cap govern pot funcionar sense una estratègia comuna", va dir el president Torra en el seu darrer missatge institucional. Creu que al Govern de la Generalitat hi havia una estratègia comuna?

N’hi ha una. És governar, aprovar els pressupostos, apostar pel diàleg, estar disposat a encapçalar la part catalana a la taula de diàleg que ERC va acordar amb el Govern central. Això no esgota l’estratègia comuna. Haurem de continuar treballant per concretar-la. El primer ha de ser l’agenda que plantegem a la taula de diàleg. Hi ha una altra part de l’estratègia conjunta, sobre com tirem endavant el país abans i després de les eleccions, la governació, l’aplicació dels pressupostos, els objectius de transformació social, la defensa dels interessos de la ciutadania...

Aleshores, quines són les diferències estratègiques entre JxCat i ERC?

És obvi que hi ha hagut diferències en aquest terreny i segurament encara n’hi ha, però també és cert que l’estratègia definida en termes de governació, més diàleg i zero renúncies és compartida. Les decisions del president ho confirmen. Ens hem constituït com a interlocutor institucional per dialogar amb l’Estat i hem aconseguit que l’Estat s’avingui a reconèixer que hi ha un conflicte polític i a establir una taula per parlar d’igual a igual.

Hi ha el tema de la mediació en aquest diàleg. Ha de ser una condició?

Amb això el que no podem fer és improvisar ni frivolitzar. Parlem del què i del com. El què està bastant clar. Parlem d’amnistia, d’autodeterminació, de desjudicialització, del reconeixement de drets. L’Estat encara no ha dit ni una paraula. De moment el seu únic què és no. Repressió i no. El com? Aquí hi ha una feina que correspon a qui estigui en aquesta taula. Jo m’abstindré absolutament d’expressar cap opinió. Si ara digués que estic absolutament a favor de la mediació, estaria cremant el concepte, i no vull.

En una negociació tothom ha de cedir una mica, es diu. Es pot preveure algun tipus d’acord a mig camí respecte a aquestes qüestions?

Podríem començar a pensar sobre això el dia que l’Estat formuli en alguna mesura el seu què, la seva aproximació. A mig camí entre què i què? El nostre què està clar. No estem demanant la lluna. Demanem que es reconegui que som un subjecte polític i que tenim uns drets de prendre decisions sobre el nostre futur. No volem guanyar per decrets. Volem tenir la possibilitat de guanyar i acceptem el risc de perdre.

I la pregunta del com. Sobre la capacitat de pressió per aconseguir alguna cosa.

La capacitat de pressió s’ha de mantenir amb mobilitzacions, amb eleccions també, amb verificació democràtica. I això vol dir mobilització social i ciutadana i repetir manifestacions i protestes, sempre que calgui i amb tanta intensitat com calgui, i al mateix temps votar i acció internacional.

Sergi Sabrià va criticar el simbolisme i la desobediència estèril, però quina és la desobediència eficient?

La que siguem capaços de definir, compartir i decidir conjuntament. Quan arribi l’oportunitat, que sigui una desobediència col·lectiva si convé, social, institucional, compartida, i que per tant tingui una voluntat i un disseny per enderrocar un mur. És la suma de tot això: diàleg en primer terme, més mobilització, més en el moment que convingui la verificació democràtica que hi ha una ciutadania que col·lectivament, majoritàriament, claríssimament, expressa una determinada voluntat.

ERC i JxCat són en l’actualitat formacions polítiques que es declaren republicanes, independentistes, totes dues diuen que treballen per un país més just i en favor del benestar de les persones... En què es diferencia la Catalunya del futur que imagina Oriol Junqueras de la de Carles Puigdemont?

Home, és evident que ERC ve d’una tradició republicana socialdemòcrata, progressista i transformadora, i que l’opció JxCat, potser estan pendents d’acabar de definir exactament el seu terreny com a projecte en termes socials i econòmics, però és evident que té unes arrels i uns components que podríem situar en el centredreta. Això enriqueix l’independentisme, aquest pluralisme. Ara és un bon moment per parlar sobre quin model de país volem proposar a la ciutadania. Em sembla que és bo per al país poder comptar amb més d’una manera d’entendre’s a si mateix.

Durant la dècada que conclou hi ha hagut a Catalunya una mobilització excepcional del sobiranisme català. A ERC no temen que aquestes eleccions tinguin un efecte desmobilitzador?

La ciutadania aguanta. No es deixa arrossegar per les contradiccions, pels errors, per la necessària autocrítica del que hem fet bé o malament en un moment o altre amb les decisions que hem anat prenent des del 2017. Es demostra, i els resultats electorals també ho demostren, que aquesta majoria social i política es manté, i la capacitat de mobilització també. La ciutadania es mobilitza, però també vota, i vota independentista amb percentatges sostinguts. És obvi que estem en aquesta llinda del 50%. No n’hi ha prou de tenir una majoria al Parlament. L’hem de mantenir i ampliar, el conjunt de l’independentisme. Les eleccions permeten que cadascun dels accents de l’independentisme treballi el seu espai.

Si el Suprem inhabilita el president Torra, què creu que cal fer?

Que algú pugui considerar que a partir d’una decisió tan simbòlica o menor com és una pancarta en un balcó es pugui arribar a inhabilitar un diputat i un president de la Generalitat és un absurd institucional, jurídic i polític! Això potser també forma part dels problemes que l’Estat mateix està començant a experimentar. És evident que comença a haver-hi contradiccions explícites entre la part estrictament política institucional, Govern, executiu, legislatiu, i la judicial, policial, fiscal de l’Estat, que sembla que té autonomia per definir la política en relació amb el conflicte amb Catalunya i per actuar amb tota la voluntat de perjudicar el diàleg.

Però si hi ha una inhabilitació del president, això probablement pot precipitar eleccions, de tal manera que no seria possible l’aprovació dels pressupostos.

Avui el president Torra segueix sent president i aquesta condició l’hem de defensar al cent per cent i l’hem de dur fins a les últimes conseqüències. Quan arribi la situació, haurem de prendre decisions, amb la convicció que, en qualsevol cas, serem capaços de dur el tràmit de l’aprovació dels pressupostos fins al final.

El pròxim president qui creu que serà?

Qui vulguin els ciutadans de Catalunya, evidentment [riu].

Què preveu?

Jo preveig i desitjo que la conducció del moviment independentista, que ha de seguir essent conjunt, correspongui a una força progressista i transformadora com ERC. No volem ni monopolitzar res ni expulsar ningú. Al contrari, necessitarem més que ningú la força conjunta d’ERC, JxCat i la CUP, i si pot ser de més gent. El que hem de fer és conquerir, ampliar.

Hi ha qui creu que reneix la idea del tripartit. No podria ser aquest el suport del pròxim Govern de la Generalitat?

En aquests moments és impensable. El PSC és el representant de l’Estat a Catalunya. És l’adversari. Jo no dic que sigui l’enemic. És un adversari potent instal·lat al carro de la repressió. Però és precisament per això que hem de parlar i que té sentit la taula de diàleg. En cap cas es pot pensar que això es pugui transformar, de sobte, en una responsabilitat de Govern compartida.

Qui creu que capitalitzarà electoralment la crisi de Ciutadans?

El vot de Ciutadans s’ha anat esmicolant i ha anat tornant en bona mesura al lloc d’on venia, el socialisme de matriu espanyola, i altres forces conservadores. Hi ha el risc que una part d’aquest vot cristal·litzi en vot d’ultradreta. Això em sembla que és particularment preocupant i és en part responsabilitat del mateix projecte de Cs, que no ha sabut consolidar-se ni mantenir una identificació ideològica. Per molta gent, VOX és "lo mismo, però en voz más alta". Això és el més greu. És una situació que està afectant molts catalans, però també tota la societat de l’Estat, com també amb altres fórmules i organitzacions a altres països europeus. Aquí hi ha una responsabilitat europea altíssima, en el naixement i creixement d’aquestes organitzacions populistes i d’extrema dreta, populistes, xenòfobes, racistes... per la via de la gestió de la crisi, que el que ha fet és generar la desigualtat social més alta.

Responsabilitat sobretot de les forces d’esquerra, no? Que poden condemnar una i mil vegades la ultradreta, però que si no plantegen un projecte alternatiu...

D’acord, sí, però les decisions de les quals parlo, que han generat desigualtat, són les de la gestió de la crisi, compartida per populars i socialistes en l’àmbit europeu. L’austeritat imposada, l’obligació del dèficit zero, l’equilibri pressupostari, el rescat dels bancs... Tota aquesta lògica ha creat unes bases socials de desigualtat profunda.

Vostè va intentar comptar amb els comuns per ser alcalde de Barcelona i els comuns van pactar amb PSC i Valls. Com cal interpretar ara l’acostament d’ERC als comuns a l’Ajuntament de Barcelona?

El missatge de la ciutadania era prou clar. És prou clar. Un govern progressista, diversitat de forces i amb uns accents determinats que ens donaven a Esquerra Republicana la primera posició. Molt bé. Aquest era el missatge prou definit. Aquí l’estratègia socialista, que consisteix a tractar de capgirar la majoria independentista en el conjunt del país, va fer-ho tot per fer impossible que es verifiqués la capacitat de demostrar des d’un govern solvent, d’esquerres, transformador, a la capital del país, que l’independentisme s’afirma també per la via de la governació, de la transformació social. No hi ha cap novetat en aquest sentit. Una altra cosa és que nosaltres, des de la nostra convicció i responsabilitat, actuem com l’Esquerra Republicana a Barcelona, pensant en el que ens sembla que és l’interès general de la ciutat, i per això tenim pressupostos i estem disposats a acordar coses amb el Govern.

Els pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona s’han aprovat amb un suport excepcionalment ampli.

Crec que la majoria dels ciutadans de Barcelona ho veuen bé. Ara podran començar a exigir més i millor. S’han acabat les excuses. Un pressupost aprovat per una majoria tan àmplia com aquesta no té més remei que verificar-se en el 110%. Hauria de créixer aquest pressupost, per ser capaços d’obtenir ingressos addicionals, i donar tot el sentit al fons d’inversió que hem inclòs com a concepte multiplicador i enriquidor en el combat de l’habitatge, de la transformació energètica, de la lluita contra el canvi climàtic... Nosaltres estarem pressionant molt amb això. No en perdonarem ni una. El pressupost, a més a més, és de pacte. No és el nostre pressupost. Crec que la nostra concepció de Barcelona dona per a bastant més.