L’epidèmia dels plàstics ens deixa un mar de brossa

L’any 2050 el pes dels residus plàstics abocats al mar superarà el de tots els peixos del planeta, a menys que canviem els nostres hàbits de consum i millorem la nostra manera de gestionar els residus. En total, cada any aboquem als mars i oceans fins a 12 milions de tones de plàstic a un ritme de 200 quilos per segon. A causa de la seva resistència, flexibilitat, elasticitat o impermeabilitat, entre altres característiques, el plàstic ha esdevingut un must have per a les societats modernes. Tanmateix, l’ús indiscriminat d’aquest material té un preu: la mort d’organismes per sufocació, ofegament, bloqueig de les vies intestinals o respiratòries, o alteració dels sistemes immunològic i endocrí. A més a més, l’abocament de plàstic i altres residus al mar comporta un risc per a la societat, ja que la brossa s’acumula al llarg de la cadena tròfica marina i acaba tornant a qui la va llençar, a través de la dieta. De fet, les deixalles al mar s’han convertit en un dels maldecaps més grans dels pescadors, que cada cop ho tenen més difícil per treure més peix que brossa de l’aigua.

Sovint la magnitud dels problemes ambientals ens deixa tan perplexos que, en comptes d’actuar, adoptem una actitud passiva i ens quedem asseguts al sofà esperant que els altres trobin una solució. Això passa, sobretot, quan el desastre ens queda lluny, si bé aquest no és el cas dels plàstics, ja que estan presents a tot arreu, des del punt més elevat de la Terra –l’Himàlaia– fins al més profund –la fossa de les Mariannes–. A Barcelona ens vam adonar una mica més de tot això l’any passat, quan un grup d’investigadors de l’Institut de Ciències del Mar va publicar un estudi que deia que el 38% del que es pesca a l’Àrea Metropolitana de Barcelona és brossa. En concret, el treball constatava que la densitat d’escombraries –que inclou des d’escòria fins a productes tèxtils, plàstics, fusta processada, piles o bateries– oscil·la en aquestes aigües entre els 198 i els 393 quilos per quilòmetre quadrat. Al Delta de l’Ebre, en canvi, on la pressió antropogènica és menor, es pesquen no més de 56 quilos de brossa per quilòmetre quadrat, cosa que representa un 5% del total capturat per les xarxes de pesca.

El plàstic arriba al mar per diferents vies –vent, rius, escorrentia, pesca...– en forma de microplàstics o grans deixalles, i amb diferents composicions que faran que aquests polímers de carboni, hidrogen i oxigen flotin més o menys. Així mateix, la composició del plàstic en determinarà el seu comportament un cop hagi arribat al mar, on podrà ser transportat per corrents superficials, ser ingerit per ocells marins o peixos, o s’enfonsarà i serà transferit per corrents de fons fins a grans profunditats. Un cop allà, el plàstic serà consumit per organismes bentònics –els que viuen en contacte amb el fons del mar– o quedarà emmagatzemat allà per sempre, ja que a partir de certa fondària no hi arriba la radiació ultraviolada del sol, que és, juntament amb els corrents, el que fa que es degradi.

Els plàstics del temporal Gloria

De fet, si la brossa marina queda confinada en un punt on no toca la llum del sol, és molt difícil que es degradi. Ho saben bé els milers de voluntaris que aquests dies s’han apropat fins a les platges catalanes per recollir la brossa que el temporal Gloria va acumular, fa unes setmanes, al llarg de tota la costa. Segurament el que més els ha sorprès ha estat trobar envasos de fa més de 40 anys en perfecte estat. Malauradament, però, no es tracta de res extraordinari, ja que els temps de degradació al mar són molt lents. Per exemple, s’estima que una ampolla d’aigua tardaria a descompondre’s al fons del mar uns 500 anys, mentre que un fil de pescar en tardaria 600 i a un encenedor li’n caldrien 100 per desaparèixer del tot.

Els experts sostenen que per frenar de manera efectiva l’arribada de brossa al mar s’ha de determinar quin tipus de residus estan arribant a cada punt. Així mateix, cal estudiar per què arriben tantes deixalles al mar: si és perquè hi ha mecanismes de depuració d’aigües residuals que no estan funcionant bé, si és que algú està tirant al lavabo tovalloletes que no hauria de tirar, si és que els fabricants de les tovalloletes les estan etiquetant de manera incorrecta... I així amb qualsevol altre tipus de deixalla de les que trobem al mar. Trobar una solució a l’epidèmia dels plàstics és responsabilitat de tots, i cada vegada sorgeixen més iniciatives que busquen minimitzar l’ús del plàstic i fomentar el reciclatge, però la veritat és que canviar els costums de la gent és difícil i lent. Al port de Barcelona, per exemple, en el marc del Projecte Marviva, que és una iniciativa de l’Agència de Residus de Catalunya, són els mateixos pescadors els que, per voluntat pròpia, llencen als contenidors del port les deixalles que recullen amb les seves xarxes de pesca durant la jornada de feina al mar. Després les pesen, les fotografien, les classifiquen i les gestionen separadament.

"No tothom pot fer-ho tot, però tothom pot fer alguna cosa per marcar la diferència", va dir en una ocasió l’oceanògrafa Sylvia Earle, en referència a com podem protegir els nostres oceans. Segons l’experta, que va arribar a dirigir l’Administració Nacional dels Oceans i de l’Atmosfera dels Estats Units, "un món sense oceans és un món sense nosaltres", no només perquè són el nostre principal aliat davant la crisi climàtica, sinó també per la immensa quantitat de recursos de la qual ens proveeixen. Per tant, només ens queda protegir-los. I per això és necessària una gran dosi d’interès, aquella que ens faci aixecar del sofà i ens impulsi a canviar els nostres hàbits de consum i, per extensió, la nostra manera d’interaccionar amb el sistema natural que ens manté vius.