"La poesia és una arma carregada de futur"

No és casualitat que la roda de premsa per anunciar el premi d’Honor de les Lletres Catalanes se celebrés a l’Horiginal –al número 29 del carrer Ferlandina de Barcelona, on hi ha el bar restaurant La Rubia–. Des del 2002, l’Horiginal és un bon lloc per prendre el pols a les veus poètiques que comencen o a les que segueixen un camí dedicat a la poesia. Dins el panorama cultural hi ha moltes coses que fan figa, però no pas la salut de la poesia: hi ha més editorials que aposten per la poesia, més poetes, més festivals... Un indicador d’aquest interès per la poesia és que en les darreres edicions el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha recaigut en poetes, Marta Pessarrodona i Enric Casasses, i que també és un poeta qui ha merescut l’últim premi Cervantes, Joan Margarit.

Més enllà d’aquests noms guardonats i consagrats, hi ha un munt de gent que fa versos, recitals i que malda per editar poesia. Josep Pedrals, Martí Sales i Núria Martínez-Vernis potser són els pals de paller del pont que connecta els poetes catalans vius més veterans –com Pere Gimferrer o Enric Casasses–, amb les generacions més joves; però n’hi ha molts més, i malgrat que la majoria no es pot guanyar la vida amb la poesia, sí que ho fa amb la literatura: editant, programant o traduint. I és que ja ho va dir el poeta Gabriel Celaya: "La poesia és una arma carregada de futur".

El nou panorama poètic català

Josep Pedrals (Barcelona, 1979) és un entusiasta de la poesia, i sap encomanar-la. La seva pàgina web és tota una declaració d’intencions: ell escriu per necessitat, per voluntat i per encàrrec. Els seus referents són "els rapsodes grecs i llatins, els goliards, els trobadors, els salons il·lustrats, els simbolistes, les festes modernistes, els futuristes russos, el dadaisme, la generació beat, les lectures dramàtiques...". Ha pouat en la tradició literària catalana, n’és bon coneixedor, i els seus versos són fonèticament engrescadors i lèxicament rics. Pedrals adapta el llenguatge a les seves experiències sensitives i aconsegueix construir poemes sòlids i directes. El corpus literari de Pedrals és extens, i en destaca Escola italiana i El Romanço d’Anna Tirant, que el 2013 va merèixer el premi Lletra d’Or.

El poeta Màrius Sampere, curiós de mena, de vegades anava a l’Horiginal per veure què hi passava, i de la poesia de Núria Martínez-Vernis (Barcelona, 1976) va escriure: "Enginyosament pregona, es nega –com aquell qui res– a ser inclosa dins els paràmetres convencionals. I, doncs, repta i rebutja, desafiant previsibles nuvolades, el parallamps de les regles establertes, la lògica pura, cartesiana, i, en fi, la tradició, sempre tebiona, el vistiplau dels llums acadèmics". I així és, el que fa Martínez-Vernis és un magma sorprenent, carregat de força. Qualsevol dels seus llibres és una bona manera d’acostar-se a la seva poesia.

A Mireia Calafell (Barcelona, 1980) Maria Mercè Marçal, Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater són els poetes que la van ajudar a saber quin tipus de poesia volia escriure. Però té referents tan diversos com Clarice Lispector, Chavela Vargas, Antònia Font, Foucault o Derrida. Costures (Viena, 2010) és una bona porta d’entrada a la seva poesia, que apareix en moltes antologies internacionals. El 2015 va rebre la Lletra d’Or al millor llibre en català per Tantes mudes.

Martí Sales (Barcelona, 1979) és un escriptor, traductor i músic que es qüestiona els models establerts. Sales escriu quan pot i on pot, però hi ha una base immutable: per a ell, escriure és reescriure. Una premissa que es destil·la en tot el que escriu, ja siguin poemes, articles o narrativa. És fill del traductor, escriptor i editor Francesc Sales, i de la il·lustradora Eulàlia Sariola. I sí, un dels seus oncles avis és Joan Sales, l’autor d’Incerta Glòria; però el cognom no li pesa. Dissident d’esperit, Sales es rebel·la contra la inèrcia. Potser per això els seus llibres són tan honestos.

Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986), inspirada en la pintura de Joan Ponç, escriu uns versos il·luminats d’allò que s’amaga al fons de les coses. Per aquesta poeta, traductora i editora catalana, Ponç és "el misteri que no s’atalaia; l’enigma que, en la fosca, vol llum; la màgia humanada; seny i follia, junts, fent sentit l’un amb l’altre".

En aquesta constel·lació de l’Horiginal s’hi han de sumar els noms d’Andreu Subirats, Àngels Gregori, Miquel Cabal, Xènia Dyakonova, Ivan García i Ricard San Vicente, entre d’altres. Ells han donat forma a l’obrador de recitacions i noves actituds literàries (Horinal), el punt de trobada indiscutible per als qui escriuen poesia en català i per als qui s’hi volen acostar.