"Aquesta legislatura ja no té més recorregut polític, arriba al seu final. Els dos socis de Govern encaren el camí cap a la independència d’una manera que ha comportat el deteriorament de la confiança mútua que es necessita en els moments més decisius". Passaven pocs minuts de les 12 hores del dimecres de la setmana passada, 29 de gener, i el president de la Generalitat, Quim Torra, va iniciar amb aquestes paraules el discurs en què va anunciar la convocatòria d’eleccions anticipades a Catalunya, dos dies després que la mesa del Parlament acatés deixar-lo sense escó de diputat. Una convocatòria en diferit, perquè Torra no va concretar quin dia serà la cita amb les urnes, sinó que aquesta arribarà un cop el Parlament hagi aprovat els pressupostos del Govern, ja pactats amb els comuns. La política catalana s’ha tornat a accelerar.

El precipitat final del mandat ofereix algunes certeses i també obre nous interrogants. Entre les primeres, que Torra viu els seus darrers mesos com a president, càrrec al qual va arribar el 14 de maig del 2018, o que la pugna entre els dos socis de Govern, JxCat i ERC, per l’hegemonia independentista ha deixat de ser soterrada per mostrar-se amb tota la cruesa. Els darrers mesos les divergències estratègiques ja s’havien evidenciat al Congrés, amb ERC jugant un paper clau en la investidura de Pedro Sánchez com a president espanyol i amb JxCat sense moure’s del "no" al dirigent del PSOE.

En la seva declaració institucional, Quim Torra va acusar el president del Parlament –i dirigent d’Esquerra–, Roger Torrent, de "deixar a la intempèrie la presidència de la Generalitat". Hores abans que comparegués, una part dels dirigents de JxCat defensaven l’expulsió d’ERC del Govern per formar un Executiu monocolor. Amb el partit d’Oriol Junqueras a la pole position a les enquestes de cara als futurs comicis, tot fa pensar que els dards esmolats entre uns i altres s’intensificaran, al mateix temps que faran apel·lacions a un projecte compartit i a la necessitat de la "unitat estratègica".

L’amenaça del Suprem

Entre els interrogants, el primer fa referència al mateix Torra, perquè no és gens clar que pugui resistir al capdavant de la Generalitat fins que convoqui les eleccions. Dependrà de quant trigui el Tribunal Suprem a confirmar –o no– la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que l’inhabilitaria durant 18 mesos com a càrrec públic després de condemnar-lo per desobediència pel cas dels llaços grocs. Si l’alt tribunal, per exemple, confirmés la inhabilitació ferma abans del 18 de març, dia en què es preveu que el Parlament voti l’aprovació definitiva dels pressupostos, Torra es podria quedar sense marge per acabar el mandat, tal com pretén.

Fins que no se celebrin les eleccions i es conformi el nou Govern, quin recorregut té la taula de diàleg pactada entre ERC i el PSOE? Aprofitarà Carles Puigdemont la seva condició d’eurodiputat per tornar a liderar la candidatura de JxCat malgrat la certesa que a curt termini no tindria cap possibilitat d’exercir una hipotètica presidència de la Generalitat? I, si no és així, qui de la mitja dotzena d’aspirants liderarà la candidatura de l’espai postconvergent? Seria possible la reedició d’algun tipus de tripartit entre ERC, el PSC i els comuns, o realment és una opció inviable pels vetos creuats entre republicans i socialistes? La dreta espanyolista de Ciutadans i PP s’unirà, com sembla, sota una única llista per fer front als mals auguris electorals?

La inhabilitació de Torra, clau

La successió de fets que va derivar en l’anunci de la convocatòria electoral en diferit va accelerar-se durant la setmana passada, però l’origen s’ha d’anar a buscar un mes i mig enrere, en concret al 19 de desembre. Aquell dia el TSJC va condemnar Torra a un any i mig d’inhabilitació per un delicte de desobediència pel cas dels llaços grocs. Tot i que la sentència no és ferma –falta que es pronunciï el Suprem–, el 3 de gener la Junta Electoral Central (JEC) va anunciar la inhabilitació de Quim Torra com a diputat al Parlament, una decisió que seria rebutjada inicialment pel ple del Parlament, amb l’aprovació d’una resolució gràcies als vots dels tres partits independentistes. Els recursos de Torra per reclamar la suspensió cautelar de la retirada de l’escó no van convèncer el Suprem, que va avalar la decisió de la JEC, sense entrar en la qüestió de fons, és a dir, si l’organisme és competent o no per ordenar la retirada de la condició d’un diputat fora del període electoral.

Finalment, el dijous 23 de gener la JEC va ordenar a Roger Torrent que retirés "immediatament" l’escó a Torra, decisió que la mesa del Parlament acataria el dilluns següent, dia 27, seguint el dictamen del secretari general de la cambra, Xavier Muro. El moviment de l’òrgan de govern del legislatiu va precipitar els esdeveniments de les 48 hores següents, que culminarien amb l’anunci de la convocatòria electoral. I els retrets entre ERC i JxCat van pujar de to.

El republicà Sergi Sabrià, president del grup parlamentari, va argumentar que calia seguir aquesta opció per "preservar" la "sobirania" del Parlament i, entre altres qüestions, permetre l’aprovació dels pressupostos, mentre que no fer-ho seria fer un exercici de "desobediència estèril, que duraria un o dos plens i donaria tot el poder a l’Estat". El vicepresident del Parlament i diputat de JxCat Josep Costa, en canvi, va al·legar que era el ple el que, en qualsevol cas, havia de votar si retirava o no l’escó a Torra, i la decisió no podia limitar-se a la mesa. Una imatge resumeix la tensió entre els dos socis: els diputats i membres del Govern de JxCat aplaudint Torra després del discurs, mentre que els seus homòlegs d’ERC es quedaven quiets, impassibles.

Els presos polítics, al Parlament

L’endemà, enmig d’un clima de tensió entre els dos partits que no es veia des que el 30 de gener del 2018 Roger Torrent va decidir ajornar el ple on s’havia de votar la investidura de Carles Puigdemont –que ja no s’arribaria a materialitzar–, sis dels nou presos polítics independentistes visitaven la cambra per comparèixer a la comissió d’investigació del 155. En un grau més o menys alt, tots sis –els republicans Oriol Junqueras, Raül Romeva i Dolors Bassa, i els dirigents de JxCat Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn– van fer apel·lacions a la "unitat" independentista. Els d’ERC, però, van posar força més èmfasi en l’aposta de "diàleg" amb el Govern espanyol per intentar avançar en la resolució del conflicte, en la línia de l’element principal per desencallar la recent investidura de Pedro Sánchez com a president estatal i que genera força més recels en JxCat.

La jornada va deixar diverses imatges per al record, com ara la dels presos tornant a pujar l’escalinata del Parlament, que tants i tants cops havien recorregut durant la seva etapa com a diputats i membres del Govern. Després d’una sessió maratoniana –es va allargar prop de 12 hores–, Torra i Torrent van ser els darrers a acomiadar els presos, que havien de tornar als centres penitenciaris de Puig de les Basses, en el cas de Bassa, i Lledoners per a la resta. La imatge, que transmetia una certa unitat antirepressiva, va arribar tres hores abans de la inesperada convocatòria de declaració institucional de Torra per a l’endemà a les 12, de la qual ERC no sabia res.

Pressupostos expansius

Les següents dotze hores van estar carregades d’especulacions i rumors. Finalment, la fórmula escollida va ser la de salvar els pressupostos i celebrar els comicis a posteriori, una opció que, entre altres, hauria defensat Carles Puigdemont. Tant ERC com els comuns també la van veure com una bona alternativa, ja que hauria de permetre salvar uns comptes expansius, que incorporen un increment de la despesa dels departaments de la Generalitat de més de 3.000 milions en relació amb els del 2017, els darrers aprovats. A més a més, comportaran un seguit de canvis fiscals, com ara l’increment de l’IRPF per a les rendes més elevades, la reducció per a les més baixes i la supressió de diverses exempcions de l’Impost de Successions. PSC, la CUP, PP o Cs, en canvi, no van aplaudir la convocatòria de comicis en diferit, tot i que per raons diverses. Sigui com vulgui, el Procés s’acaba. Almenys tal com l’hem conegut.

ICETA I ARAGONÈS, ELS ÚNICS CANDIDATS SEGURS

Amb la convocatòria electoral, els partits hauran d’aclarir qui encapçalarà les seves respectives llistes electorals. De moment, només hi ha un candidat confirmat al 100%, que és el primer secretari del PSC, Miquel Iceta. També és una certesa gairebé total que el vicepresident del Govern, Pere Aragonès, liderarà la llista d’ERC. La possible candidatura conjunta de Cs i PP obre la incògnita de qui en serà el número 1, mentre que Jéssica Albiach és la principal aspirant a liderar En Comú Podem i la CUP, com sempre, estrenarà cap de llista. On, a priori, hi ha més aspirants és a JxCat,amb la diputada al Congrés Laura Borràs com a favorita, però sense menystenir els noms dels consellers Damià Calvet, Jordi Puigneró i Àngels Chacón i, fins i tot, la diputada i alcaldessa de Girona, Marta Madrenas.