Una persona obre foc al municipi alemany de Hanau contra dos establiments freqüentats per kurds i àrabs, i acaba amb la vida de nou persones. Aviat es confirma que és exactament el que sembla, i encara que la majoria dels mitjans de comunicació es refereixen a l’autor com a "terrorista", molts dels usuaris de les xarxes socials ja havien posat la bena abans de la ferida, recordant els eufemismes emprats en altres casos semblants per alguns periodistes per evitar esmentar les evidents simpaties ideològiques dels atacants per l’extrema dreta, sobretot en comparació amb la cobertura informativa d’anteriors atemptats terroristes d’autors i grups amb ideologies diferents, com ara el gihadisme. No els falta raó, és clar, i els mitjans –alguns d’ells, com a mínim– han après la lliçó, ni que sigui a garrotades. O això sembla. Perquè en el fons depèn del consens, i en casos com el de Hanau n’hi ha.

Paga la pena comparar-ho amb la cobertura que aquests darrers dies està tenint l’ofensiva de l’exèrcit sirià, amb el suport de milícies xiïtes i l’aviació russa, per recuperar el control de la ciutat d’Idlib. Però qui controla Idlib, "el darrer bastió rebel"? El grup armat més important és Hayat Tahrir al-Sham (HTS) que, traduït al català, significa Organització per a l’Alliberament del Llevant. El seu líder, Abu Muhammad al-Julani, va concedir recentment una entrevista a International Crisis Group, de la qual es van fer ressò altres mitjans després que la recollís l’agència de notícies Europa Press. El juliol del 2016 HTS anuncià oficialment el trencament amb Al-Qaeda, de la qual fins aleshores formava part, una associació que Al-Julani descriu a l’entrevista com un dels "errors" (sic) de l’organització que lidera. Preguntat per la seva relació amb Estat Islàmic, responia que HTS ha "actuat sistemàticament contra les cèl·lules" d’aquesta organització terrorista. "Per això no hem vist un sol atac seu a Idlib els darrers sis mesos", afegeix. Però, ves per on, a la imatge que acompanya aquest article, i que no procedeix de cap altre lloc que l’agència de notícies Ebaa-News –vinculada a HTS i que difon les seves accions–, un milicià a Idlib porta visiblement una insígnia amb la bandera adoptada per Estat Islàmic. Potser això explica la manca d’atemptats.

A banda de les restes d’altres grups opositors, HTS combat a Idlib braç a braç amb l’anomenat Exèrcit Nacional de Síria, que compta amb el suport material i polític de Turquia. Ankara ja ha demanat a l’OTAN que els enviï míssils Patriot com a mesura de dissuasió contra l’aviació russa. Tenint en compte la situació, el sistema de defensa nord-americà podria acabar protegint els membres d’una organització que fins fa tres anys estava afiliada ni més ni menys que a Al-Qaeda. A la guerra tot és possible, diuen. Llegint els diaris, no sorprendria veure un dia d’aquests que els membres de HTS són, en realitat, "terroristes moderats", d’aquells que decapiten i assassinen, però moderadament. Però aquí, al contrari que a Hanau, la bena va després de la ferida. Quan algú la posa. Què sabem nosaltres de tot plegat? Middle East Eye va revelar dies enrere que el Regne Unit va finançar una campanya encoberta per establir una xarxa de “periodistes ciutadans” durant els primers anys de la guerra civil siriana amb la meta d’augmentar les simpaties de l’opinió pública cap als "rebels moderats" i "reforçar el rebuig popular al règim d’Assad". D’aquesta manera, la seva informació acabava sent reproduïda a Sky News, la BBC o Al Jazeera com a fonts pretesament independents.

Una situació desesperada

Mentrestant, el patiment de la població civil d’Idlib s’agreuja a cada dia que passa. Segons l’Organització de les Nacions Unides (ONU), la ciutat acull fins a 900.000 refugiats en una situació cada cop més desesperada. Per tot plegat, al digital alemany Telepolis Florian Rötzer qualificava l’escenari com a "altament explosiu" per la presència de "molts actors imprevisibles i interessos diferents". El president rus, Vladímir Putin, i el turc, Recep Tayyip Erdogan, van mantenir el 21 de febrer una conversa telefònica per evitar un xoc sobre el terreny. I Europa? "Turquia podria pressionar en qualsevol moment la Unió Europea per obrir les fronteres als refugiats, però es troba també sota una enorme pressió política interna per no permetre l’entrada de centenars de milers o milions de persones en un moment en el qual l’economia fluixeja i la divisa perd valor", escrivia Rötzer.

Actualment, a Turquia hi viuen tres milions i mig de refugiats, i si el país, continuava, "manté les fronteres tancades, enfurismarà els gihadistes, les milícies s’allunyaran de Turquia i podrien portar a terme atemptats terroristes a Turquia, torpedinant el projecte turc d’allotjar els refugiats sirians a les zones kurdes ocupades". I acabava preguntant-se: "Que potser veurem un altre atac químic?".