"La societat no és activista contra l’abús sexual, és observadora"

Vicki Bernadet és el cos i l’ànima de la fundació que porta el seu nom, dedicada des del 1997 a l’atenció a víctimes d’abusos sexuals, i convertida ara en una de les veus més autoritzades per abordar aquesta problemàtica que, en els darrers anys, ha esdevingut un tema recurrent als mitjans de comunicació. Bernadet reivindica que la societat deixi de mirar cap a una altra banda perquè els abusos sexuals a menors deixin de ser un tema tabú i per poder actuar de forma preventiva. Valentia per part de tothom és, per a Vicki Bernadet, la paraula que ho resumeix tot.

Que parlem d’abusos sexuals pot tenir diverses lectures: que es denuncia més, però que segueix passant.

Es pot mirar de les dues maneres. Jo tinc la percepció que, en una part de la societat, genera alarma social i es veu com una cosa negativa. Però jo visc com una cosa molt positiva que surtin casos. De fet, és una llàstima que no surtin en àmbits on el percentatge és més elevat: l’Església és el boom mediàtic, però el 80% dels casos són intrafamiliars.

Les denúncies d’abusos sexuals empoderen les altres víctimes?

Quan una persona que ha patit abusos i no ha trencat el silenci veu que una altra ho fa, té més possiblitats de fer-ho. És una dinàmica de degoteig: l’un porta a l’altre. Però encara hi ha molt de silenci.

Davant d’això, com treballa la Fundació?

Hi som des de fa 20 anys. Ara mateix hi pot haver prop de 300 persones fent teràpia, i al cap de l’any podem atendre més de 1.000 peticions. Però no atenem tota la demanda; només la que podem. Pel que fa a recursos, estem malament, com tothom, però en ser un tema tabú, el capital privat no arriba.

A quin perfil de persones ateneu?

Des de menors, que arriben a través de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència o de les famílies, a adults. A les dones ens costa, però ens han educat més per verbalitzar situacions. Els homes, en canvi, tenen un estigma, quant a orientació sexual o de masclisme, i per això els costa més.

Quin és el perfil de l’abusador?

No en tenen. Si en tinguessin, seria més fàcil intervenir. És un dels grans problemes.

Que passi en l’àmbit familiar també ho és.

És el principal problema: que les persones que se suposa que han de protegir els nens facin coses que no els agraden. Però, a més a més, com que les víctimes són dependents, pensen que si fan alguna cosa en contra de la família poden desestabilitzar-la.

I això provoca el silenci?

Entre altres coses. L’entorn encobridor existeix perquè es prioritza la institució familiar abans que el nen. I la responsabilitat que un nen ho digui no és seva: és dels adults, que haurien d’estar més formats i informats. Posar aquest pes sobre una criatura és injust.

I com s’aconsegueix això?

Tenint interès per aconseguir-ho. Tu no pots detectar una cosa que no tens present que et pot passar. La societat qüestiona les estadístiques perquè pensa: "La majoria de famílies són normals, com nosaltres". Una altra part entén els percentatges, però diu: "Això passa en famílies desestructurades, no a la meva".

Les dades de la Unió Europea diuen que un de cada cinc nens i nenes és víctima d’abús abans dels 17 anys. I en el 80% dels casos, en un entorn de confiança.

Sí, en un entorn de confiança on el nen té relació amb una persona que té poder. El poder en les famílies és la dependència; a l’Església, és el poder fàctic de dir una cosa a la família contra una persona que aquesta venera; en l’esport, és el poder de l’entrenador de decidir si el nen juga o no.

Els casos vinculats amb l’Església són els que han tingut més ressò últimament. Quin balanç fan de la cimera del Vaticà celebrada al febrer?

Sempre que s’intenti parlar d’això s’ha de ser optimista, alguna cosa sempre queda. La pega és que quan escoltes el discurs et cau el món a terra. És un error mirar només cap al futur, perquè les víctimes del passat es mereixen una restitució exactament igual.

Com ho hauria d’abordar la societat?

La Fundació, la Generalitat... encara que tot és millorable, tothom hi posa de la seva part. Però si la societat ho nega, no farem res. Tothom mira cap a una altra banda i el que mira de cara ho fa amb autodefensa. No som una societat madura per entomar l’abús sexual com ho fan altres països.

Els nens i els joves d’ara tampoc?

No és igual que fa 40 anys, però no podem ser del tot optimistes, perquè hi ha menors que ho pateixen. Aquesta societat no és activista contra l’abús sexual, és un observador que s’intenta protegir. I tots hem de protegir la infància de tots. Qualsevol persona que sospiti que hi ha algun nen en risc de patir maltractament ho ha de comunicar a l’autoritat.

El premi Fada, que heu entregat al músic Joan Reig per la cançó Corvus, també vol contribuir a aquest canvi de mentalitat?

Sí, volem que la cultura s’impliqui en un tema que s’ha encasellat en una cosa social. Amb una pel·lícula, una cançó o un llibre el receptor és molt més transversal.

COM TRENCAR EL SILENCI

"Cadascú té el seu detonant: la mort dels pares, que s’hagi mort l’abusador, que hagis tingut un fill o que una pel·lícula et recordi els fets", sosté Vicki Bernadet sobre quan una persona que ho ha patit decideix trencar el silenci. Ella va ser víctima d’abusos dels 9 als 17 anys. Ho va explicar quan en tenia 34, després que una neboda trobés uns poemes seus i hi sabés llegir entre línies. "Em sento més segur si callo que si parlo" és un sentiment compartit per moltes de les víctimes, explica Bernadet, que critica la pressió que posa la societat en les persones que han patit abusos. Reconeix que "tothom necessita el seu temps", però defensa que verbalitzar-ho és bo. I allargar la prescripció d’aquests tipus de delictes, una de les grans reivindicacions, pot permetre a la víctima agafar la força suficient per dir-ho. "No és que sigui necessari, és que és el més just".