Va haver-hi un temps en què no hi havia vermut sense sifó ni cases en diumenge sense aquella ampolla recoberta de la icònica malla de plàstic de color llampant. Una malla que jo creia que era per evitar cops i fer maco, però que resulta que era pel perill que explotés. A casa el sifó era de color vermell; Familiar, es deia. Llavors no era un simple recurs estètic de gust vintage, sinó un ritual de diumenge amb més fidels que anar a missa.

No hi havia vermut sense sifó, igual que no hi havia diumenge sense la banda sonora del Carrusel Deportivo al R12 sense cinturons al darrere. No hi havia diumenge sense sifó igual que no hi havia barri sense bodega on comprar-ne. Un sifó ecològic, de casc retornable per ser reomplert, molt abans que no es tornés incultura la cultura del plàstic i l’envàs capitalista no retornable ni tan sols fos reciclable. Molt abans que una jove Greta Thunberg comencés a treure els colors a mig món.

De matinada el pare, abans d’entrar a la fàbrica, carregava el cafè de bar amb un xarrup de licor per passar la son i el fred. Els diumenges, en canvi, el pare es rebaixava el vermut amb el sifó. Vivíem en una època en què calia carregar-se moltes coses i tot estava de rebaixes, com la llibertat o els viatges que somiaves fer a destins exòtics i llunyans i que, com a molt, acabaven en una escapada al poble de l’agost mesetari; o quan prometien que a la mili et faries un home i va i jo decideixo fer-me insubmís i, mira tu, ara tinc dos fills i vam carregar-nos la mili. Amb el sifó, el pare allargava el vermut sense alterar el seu sabor, com la mare allargava el sou per arribar a final de mes sense que nosaltres ho notéssim gaire.

Avui ja no anem a comprar el sifó a la bodega; anem a les vermuteries on el sifó ha tornat com ha tornat el vermut, no només com a decoració autènticament falsa de local de tota la vida acabat d’obrir. Ha tornat per gaudir-ne, per compartir-lo entorn de velles noves taules de marbre amb peus de ferro colat. Ha tornat pel que té d’experiència compartida –en temps de Twitter, cada cop es valora més la cultura 1.0–. Segur que la recuperació del sifó, del maridatge amb el vermut, les patates i les olives, té un punt estètic on les icòniques ampolles de malla mariden amb barbes, ulleres de pasta i camises estampades. Però va més enllà. Entronca amb el que som. Mediterranis. D’arreglar el món en un bar. D’allargar el cap de setmana abans de la depressió del diumenge a la tarda. De dinar a les tres perquè ens van robar l’horari solar. Però això és una altra història.