Visibilitat trans, als marges de l’impossible

El gènere ens sembla natural, però és una construcció, una ficció que ens hem explicat entre totes i que ens modela: genera un codi que construeix les nostres interaccions socials, els nostres gustos, les nostres actituds, la manera com ens movem, el que esperem o no d’algú, el valor que donem als coneixements d’una persona, les preferències, les nostres aspiracions professionals...

Aquest gènere, aquest codi que coneixem i reconeixem, és un codi binari. Un codi que diu que només existeixen dos tipus de persones i de cossos, els homes i les dones, i que fa que ho classifiquem tot en masculí o femení. La pregunta que voldria plantejar avui, amb motiu del Dia Internacional de la Visibilitat Trans –que se celebrarà el proper dissabte 30 de març– és: ens podem pensar fora del gènere?

Podem jugar amb el gènere. Podem transitar: passar de ser reconeguts com a dona a ser reconeguts com a home. Podem agafar codis masculins i femenins i barrejar-los per dificultar-ne la lectura, per no ser fàcilment classificables. Però en aquest intent de desclassificació..., no estem utilitzant i validant el codi del gènere?

Si ens inventem una tercera –o quarta o cinquena– manera de ser, aquesta formarà part del gènere? Si el gènere és necessàriament binari, inventar una nova forma de ser no és una manera de destruir el gènere? Com ens podem inventar una forma que no begui del que considerem masculí o femení? No hem de sortir del Màtrix que configura el gènere, per fer això? Com sortim de Màtrix? On trobem la pastilleta vermella?

Mentre esperem un Morfeu que ens vingui a mostrar com de profunda és la llodriguera, necessitem generar l’espai social perquè això sigui possible.

Els cossos i les identitats que caben dins dels codis d’home i dona són en realitat molt petits, i aquesta rigidesa produeix malestars diversos en molta gent. Aquests malestars no són nous: hi ha relats de persones dissidents amb el gènere a gairebé totes les cultures del planeta. El que canvia d’aquests relats en el temps i l’espai són les solucions que hi donem.

Una de les solucions més visibles avui dia són els trànsits en el gènere. Aquelles persones que no s’identifiquen amb el gènere que se’ls va assignar en néixer i el modifiquen. Moltes de les històries de trànsit que es relaten són històries d’èxit segons els patrons del codi de gènere: persones que han fet un canvi físic notable i ara encaixen en el nou patró. Youtube està ple de vídeos d’abans i després, on es veu una transformació de la feminitat extrema a la masculinitat extrema, o a l’inrevés.

La realitat, tanmateix, és que aquests trànsits no sempre són possibles. No tothom pot convertir-se en invisible. No tothom vol ser invisible. Però vivim en un món en què la dissidència a la norma de gènere està penalitzada: els homes femenins, les dones masculines, les persones trans visibles i les persones no-binàries pateixen diversos càstigs socials per no respondre correctament als codis establerts: des de mirades al metro, comentaris, insults i agressions, fins a ser excloses del món laboral, com passa amb més del 60% de les dones trans.

Necessitem fer possible l’impossible i una de les poques maneres de fer-ho és anomenant i reconeixent aquests glitchs al codi. Sent animals socials com som, modificar el relat social pot modificar la realitat; pot reduir els dolors i fer que hi hagi molts més espais habitables.

Però la visibilitat no pot quedar-se només a mostrar les solucions individuals que donem als malestars que genera el codi: mostrar les persones trans i les persones que trenquen la norma com "aquelles persones estranyes que han decidit fer un camí estrany en la vida per ser felices" no ens farà sortir de Màtrix.

Cal utilitzar la visibilitat trans per mostrar l’existència del codi, per mostrar que hi ha més gent que s’hi troba incòmoda tot i que no hagin transitat. Cal utilitzar-la per obrir camí i mostrar que podem pensar-nos, anomenar-nos d’una altra manera. Perquè el que no s’anomena no existeix.