Del processisme al procés. Un camí per a Catalunya

Portaveu d'En Comú Podem al Congrés dels Diputats.

Tanmateix, més enllà de les misèries de la política que pretén dibuixar la realitat amb cada nova declaració i construir la sobirania d'un poble a cop de tuit o de debats cada cop més incomprensibles sobre fulls de ruta i acrònims (de la DUI al RUI es podria titular aquest nou capítol del processime), hi ha diverses constatacions a fer en aquest canvi. La primera és que és positiu que en aquests moments la majoria governamental tingui clar que no pot intentar fer via sense l'exercici del dret a decidir. És positiu en termes de país, ja que la majoria del país recull aquest anhel. Hagués estat bé que la voluntat que es mostra ara s'hagués mostrat també quan En Comú Podem, Unidos Podemos i En Marea van posar el dret a decidir en l'eix central del debat sobre la formació d'un govern a Espanya i no just quan el PP ha aconseguit de nou mantenir el govern de l'estat. Millor tard que mai tanmateix. Però d'aquest viratge també es deriva, en segon terme, que el full de ruta tal com ha estat plantejat per la majoria governamental, no se sosté: o cerca la independència pel juny del 2017 o cerca el referèndum. D'aquí els pedaços que estan posant a la llei de transitorietat jurídica (que es pretenia com la creació d'una legalitat catalana, és a dir d'una DUI sense dir-li així, i que ara es vol partir en dues meitats: la primera crearia la legalitat per fer el referèndum i la segona seria referendada pel mateix referèndum, en una reducció a l'absurd). Tanmateix això, en tercer terme, no serà acceptat per la majoria governamental. No ho serà, ja que s'hauria d'acceptar que aquesta mateixa majoria s'ha construït en base a un objectiu i un compromís que ara, per dir-ho suaument, ha "mutat" sense massa explicacions públiques de per què ha estat així. Contradiccions que, a més, es veuen accelerades pel combat de judo etern entre Convergència i ERC.