Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra i Director del JHU-UPF Public Policy Center

No hi ha dubte que el món canviarà notablement després de l’aparició de la pandèmia, el fenomen que està tenint i continuarà tenint més impacte en la vida econòmica i política del món occidental des de la II Guerra Mundial. Als països d’ambdós costats de l’Atlàntic Nord hi haurà un gran canvi que ja s’estava configurant abans de l’aparició de la pandèmia, però que assolirà el seu ple desenvolupament durant i després d’ella. Sens cap mena de dubte, la COVID-19 ja està afectant molt negativament la vida econòmica dels països d’aquesta part del món, i ha creat una crisi sense precedents.

El trumpisme com a defensa de l’establishment econòmic actual

Davant d’aquesta crisi, es perfilen diverses alternatives que van sorgir ja abans de la pandèmia. Una és la defensa aferrissada dels grans grups econòmics i financers que dominen l’economia de cada país i que, a través de mesures antidemocràtiques i autoritàries, volen mantenir el seu domini sobre l’ordre econòmic actual. Les seves màximes avaladores són les ultradretes xenòfobes, profundament antidemocràtiques i autoritàries, amb pinzellades cabdillistes, molt teològiques i poc (en realitat, anti) científiques, que, a través d’un nacionalisme xovinista, racista i masclista, intenten mobilitzar suports populars, mentre interpreten “patriotisme” com el compromís amb el manteniment de l’ordre econòmic actual. Aquesta versió està representada, als EUA, pel trumpisme, que fins i tot va arribar a qüestionar l’existència de la pandèmia i que, en resposta a la crisi econòmica, ha donat, com va assenyalar un editorial recent del New York Times (27.04.20) un “suport massiu (2 bilions de dòlars) a la banca, a les grans empreses del país i als superrics del país”, mentre nega l’ajuda financera als Estats, cosa que els força a imposar polítiques d’austeritat que faran augmentar l’atur, com ja va passar fa deu anys al principi de la Gran Recessió. L’objectiu de l’austeritat promoguda pel Partit Republicà és, segons el New York Times (al mateix editorial), “aprofitar la crisi per reduir els salaris dels treballadors, com també van fer durant la Gran Recessió”. Aquestes declaracions són especialment importants, ja que aquest rotatiu és el principal diari liberal dels EUA (és un símptoma de l’enorme dretanització dels mitjans de comunicació espanyols que sigui impensable que un rotatiu liberal espanyol escrivís un editorial semblant al publicat pel New York Times). El trumpisme intenta mobilitzar sectors de la població mitjançant un discurs nacionalista extremista, racista, xenòfob, anti-immigrant i “superpatriòtic”.

El trumpisme a Espanya

A Espanya, aquesta alternativa la representa predominantment, però no exclusivament, Vox. Llegeixin el seu programa econòmic i ho veuran. És l’ultraneoliberalisme extrem reaccionari. La dimensió ideològica i cultural del trumpisme està àmpliament estesa entre les dretes espanyoles, com vam poder veure al programa televisiu “La Sexta Noche” quan el director de La Razón, Francisco Marhuenda, va acusar el govern espanyol ni més ni menys que de ser anticatòlic per haver prohibit que la gent vagi a missa els diumenges, fet que ignorava que aquesta mesura havia estat proposada per la comunitat científica a fi d’evitar l’agrupació de persones, amb l’objectiu de prevenir l’expansió de la malaltia. Ni tan sols Trump ha arribat tan lluny com Marhuenda, ja que ha aconsellat els Estats que prohibeixin totes les reunions presencials, incloses les religioses.

La necessària alternativa del bé comú

Enfront d’aquesta alternativa, no crec que la continuïtat del sistema econòmic i polític actual (que ha quedat molt desacreditat –ja abans de la pandèmia- amb la pèrdua de legitimitat a la majoria dels països, fet que ha originat precisament l’aparició del trumpisme, amb el suport dels interessos econòmics i financers dominants que se senten amenaçats amb la pèrdua de legitimitat del sistema polític) sigui possible. L’alternativa al trumpisme tampoc crec que hagi de ser, a Espanya, un Front Popular d’esquerres (que no té una majoria àmplia al país), sinó que probablement serà una àmplia coalició de formacions polítiques i moviments socials que combinin la seva agitació social de protesta amb l’exigència de la transformació de les institucions democràtiques (incloses les representatives) dins d’un marc polític (fins i tot amb una reforma constitucional) que exigeixi la materialització de la promesa incomplerta del discurs democràtic, és a dir, que avantposin el bé comú per damunt de tota la resta. Aquesta focalització en el bé comú exigirà un canvi de prioritats i instruments, de manera que el benestar i la qualitat de vida de la majoria de la població siguin l’objectiu principal de qualsevol intervenció pública, per la qual cosa caldrà entendre “patriotisme” com el compromís per assolir aquest objectiu. Això requerirà la participació i col·laboració de forces progressistes que no necessàriament siguin d’esquerres. Aquest fet serà necessari no només perquè cal una gran majoria per dur a terme el canvi requerit, sinó també perquè és important poder mobilitzar persones a favor del canvi que estiguin d’acord amb les propostes, sempre que no se les presenti com a part d’un projecte d’esquerres, ja que han estat alliçonats per estar-hi en contra. És important recordar que, segons enquestes fiables, la majoria de la població europea (països de la UE) està d’acord amb el principi que afirma que “els recursos haurien d’assignar-se segons la necessitat de cada ciutadà, i finançar-se segons la capacitat i habilitat de cadascun d’ells”. I estan d’acord també que cada política pública hauria d’avaluar-se segons aquest principi, definit políticament per la ciutadania a través de les seves institucions de democràcia representativa i participativa (veure el llibre Towards a social investment welfare state?: Ideas, policies and challenges, de Morel, Palier i Palme). Agrupar i monopolitzar aquestes polítiques sota l’etiqueta de “socialistes” els fa perdre la seva capacitat d’atracció, ja que es tracta d’un terme ideològic que dilueix el seu impacte. I no hem d’oblidar tampoc que l’experiència recent de partits polítics que es definien com a socialistes (independentment del seu nom), que han aplicat alhora polítiques públiques que van afectar negativament el bé comú de les classes populars, ha contribuït a desacreditar aquest terme i a restar-li credibilitat.

No cal dir que els partits i moviments socials d’esquerres seran (ja ho són a Espanya) d’una gran importància en la configuració d’aquestes propostes. Però seria un error voler monopolitzar-les, perquè cal crear una aliança més gran per prioritzar el bé comú; això vol dir millorar la qualitat de vida i el benestar de la majoria de la població (repeteixo, fi últim de qualsevol política pública), així com aturar l’enorme retrocés que representa el trumpisme. Avui, la necessitat de desenvolupar aquestes polítiques per al bé comú és enorme. I entre elles, els serveis i transferències de l’Estat del Benestar (oblidats en l’etapa prepandèmia) hauran d’adquirir un paper cabdal. La pandèmia ha mostrat clarament que la dimensió social de l’Estat és una inversió enormement important en una societat, ja que la paràlisi econòmica de la pandèmia es deu, en gran part, a les insuficiències del sector social (resultat de les retallades i infrafinançament) heretades de l’època prepandèmia. El patiment de la població durant la pandèmia ha determinat una sana intolerància cap al fet que certs interessos particulars (com ara augmentar els beneficis econòmics d’un sector minoritari de la població) determinin o obstaculitzin les polítiques públiques encaminades a promoure el bé comú. La solidaritat haurà de ser l’eix principal d’aquest període postpandèmia, solidaritat que ha estat, per cert, essencial per poder resoldre la gran crisi humanitària creada per la pandèmia.

La demanda d’un nou ordre econòmic

Les polítiques neoliberals han debilitat el benestar de les classes populars, que constitueixen la majoria de la població, mitjançant reformes laborals que van provocar una disminució dels salaris i de la protecció social, així com un augment de la precarietat (que ha afectat, sobretot, les dones treballadores, que són la majoria de treballadors en els serveis essencials, inclosos sanitat, serveis socials, restaurants i comerços). Aquestes treballadores i treballadors dels serveis essencials, mal pagats i amb escassa protecció social, representen gairebé un 35% de la població laboral (els quals han fet un enorme sacrifici, arriscant la seva vida per salvar la de milers de ciutadans), i inclouen, a més a més de serveis sanitaris i socials, personal de comerç, restaurants, productors i distribuïdors d’aliments i transports. Cal afegir-hi la xifra d’aturats, que pot afectar més del 20% de la població laboral, amb una protecció social molt limitada, i també cal afegir un número indeterminat de persones que es troben en camps d’immigrants il·legals, en presons, en camps agrícoles, persones sense llar, etc. El dèficit social és enorme i s’exigeix una enorme inversió amb millora de la feina i de les condicions de treball, i proporcionar-los els instruments necessaris per poder desenvolupar les seves funcions.

D’altra banda, la globalització promoguda pel neoliberalisme va augmentar la dependència nacional de la producció internacional de béns i serveis essencials per a aquesta protecció, cosa que va crear una gran dependència que va impossibilitar l’accessibilitat a aquests béns i serveis essencials quan es va interrompre la cadena de subministraments (des de productes químics a materials com ara ventiladors per evitar la mort dels pacients, o mascaretes, bates i guants per protegir els professionals i ciutadans de ser contagiats). El fet que la Xina fos gairebé l’únic fabricant d’aquests materials mostra el gran dèficit de seguretat i la falta de previsió que existien a la majoria dels països. Per això cal redefinir el sector productiu de l’economia per prioritzar el bé comú, en lloc del poder particular que posa com a primer objectiu l’augment dels seus beneficis.

Davant d’aquests dèficits, ens trobarem (de fet, ja ens hi trobem ara) amb un increment exponencial de les desigualtats econòmiques, fet que representa una amenaça per a la necessària solidaritat. Per això hi ha una demanda d’inversió social, que se centri en els ciutadans, més que en les empreses, tal com ha passat a Dinamarca, que ha donat suport als treballadors, permetent-los de mantenir la seva capacitat adquisitiva, polítiques públiques també dutes a terme a Alemanya, Austràlia i el Regne Unit.

És irresponsable deixar en mans de les empreses privades amb afany de lucre la seguretat del país

En articles anteriors ja vaig mostrar l’evidència que les polítiques públiques neoliberals imposades a la població pels establishments polítics de l’eurozona i de l’Estat espanyol, amb les seves reformes regressives i les seves retallades de despesa pública social, van debilitar els serveis sanitaris i socials (com van ser els casos d’Espanya i Itàlia), cosa que va contribuir al fet que la mortalitat per coronavirus fos tan elevada. I ara, estem veient la manca de recursos, com ara les vacunes anticoronavirus i medicaments per fer front a la pandèmia, a causa de l’excessiu poder de la indústria farmacèutica, que avantposa els seus interessos particulars (amb un augment astronòmic dels seus beneficis) a costa de la manca d’aquests recursos que afavoririen el bé comú.

Avui fem front a un greu problema: no tenim una vacuna que ens permeti protegir-nos enfront del coronavirus ni tampoc disposem de medicines que puguin curar la malaltia causada pel virus. Això podria voler dir que l’única manera de protegir-nos durant alguns anys sigui a través de mesures preventives de distanciament social (la qual cosa no sempre és possible en amplis sectors de l’economia), així com l’ús , en la vida quotidiana, de material protector com ara mascaretes i guants. Però podria haver estat diferent. I això es deu a com està organitzada la producció de vacunes i medicaments a les nostres societats. Aquesta producció és duta a terme per empreses privades amb afany de lucre, l’objectiu principal de les quals és el d’optimitzar els seus beneficis. És un gran error permetre l’existència d’aquest sistema de producció en aquest sector tan important per a la societat, ja que la seva vida, salut i supervivència estan supeditades al comportament d’aquestes indústries, com ha quedat demostrat durant aquesta pandèmia. Vegem les dades.

La indústria farmacèutica, per exemple, no pot continuar tal com està

Aquesta indústria farmacèutica és la que obté majors beneficis d’entre totes les empreses al món occidental. Als EUA, els seus beneficis són molt més elevats que els aconseguits per la resta d’empreses més rentables en aquell país (500 empreses de la llista FORTUNE). Se centren exclusivament en els productes farmacèutics que els reportin majors beneficis, com ho són els medicaments per a malalties cròniques, per exemple. Però no han donat importància al desenvolupament de vacunes i medicaments per a infeccions víriques o bacterianes, que són minoritàries i tenen una menor demanda en temps normals. Només un 1% (l’any 2018) del pressupost destinat a recerca farmacèutica va a parar a aquest tipus de malalties, segons dades de l’Access to Medicine Foundation.

Ara bé, en cercles de salut pública se sabia que tindria lloc una pandèmia. Aprofito per aclarir que la gran promoció que s’està donant a Bill Gates com a profeta de la pandèmia es deu al biaix pro-personalitats milionàries filantròpiques i a la ignorància del fet que un gran nombre d’experts en salut pública havien alertat de l’elevada probabilitat que això passés, i aquestes alertes van ser totes ignorades per aquesta indústria. En realitat, l’OMS havia denunciat el comportament d’aquesta indústria (Trump era un dels seus màxims defensors) per la seva manca d’interès a prioritzar la recerca per al descobriment de noves vacunes i medicines antivirals (The New York Times, 29.04.20). El coneixement per part de la població als EUA d’aquest tipus de comportament, així com l’elevat cost de les medicines, explica la baixa popularitat d’aquesta indústria (veure Annual gallups ranking puts pharmaceutical industry last in consumers confidence last year, 2019).

Les alertes dels experts de salut pública ja van propiciar l’any 2002 que es gastessin 700 milions de dòlars en recerca sobre el coronavirus en el princial centre d’estudis sanitaris del govern federal dels EUA, l’NIH, fons que van ser retallats per l’administració Trump. L’aparició de l’epidèmia ha motivat un increment de fons per a aquesta recerca (1.800 milions de dòlars) a l’NIH, proposat i aprovat pel Congrés dels EUA (amb una majoria del Partit Demòcrata). I el govern federal havia subvencionat també la pròpia indústria farmacèutica per a estudis sobre coronavirus, i s’havia compromès a tenir, en dos o tres anys, una vacuna disponible. No es va veure enlloc que aquesta subvenció fos condicionada al fet que el preu de la vacuna anticoronavirus fos accessible per a la majoria de la població. En realitat, el ministre de sanitat de l’administració Trump, el Sr. Alex Azar (proper a la indústria farmacèutica), ha expressat la seva percepció que l’elevat preu d’aquesta vacuna (que presumiblement la indústria exigirà) la farà inaccessible per a amplis sectors de la població. Aquests comportaments haurien de ser inacceptables, ja que afecten directament el bé comú. Per això s’està creant un clima en defensa d’aquest bé comú que exigeix una intervenció pública que avantposi l’interès general a la resta, de manera que aquesta indústria estigui al servei de tota la societat, alhora que s’estimulen alternatives financeres de propietat i gestió que serveixin a una majoria.

És possible això?

Soc conscient que l’alternativa que crec necessària potser no es vegi factible a Espanya, i que sigui desmerescuda i titllada d’utòpica. Aconsello que aquelles persones que opinin així mirin el que ha passat a ambdós costats de l’Atlàntic Nord en moments de grans crisis. La II Guerra Mundial va significar per a les poblacions dels països democràtics que van participar en aquell conflicte un sacrifici que es va justificar com a necessari per a un món millor. I l’establiment i posterior expansió de l’Estat del Benestar en fou el resultat. A Espanya, el feixisme no va ser derrotat. I és aquest l’origen del nostre gran endarreriment social. Va vèncer l’estructura oligàrquica.

Però va ser la pressió popular la que va forçar una transició, que es va fer en termes molt favorables per als hereus d’aquella dictadura. Ara bé, les forces democràtiques, liderades per les esquerres, van aconseguir forçar la instauració d’un sistema democràtic que, malgrat les seves enormes insuficiències, va permetre el desenvolupament d’un Estat del Benestar amb un escàs finançament que s’explica pel domini dels hereus de la dictadura durant el període democràtic. Però va ser també la pressió de les esquerres la que va obligar que la Constitució (que era una síntesi de la correlació de forces en aquell moment) inclogués una dimensió social molt ignorada per l’establishment politicomediàtic espanyol.

És molt improbable que la ciutadania accepti tornar al passat -període prepandèmia-, ja que aquest ordre econòmic ha imposat, i imposarà, un gran sacrifici. De fet, les dretes de sempre en són conscients i és d’aquí ve la seva enorme hostilitat cap al govern actual. Per això el repte per a les forces democràtiques és estar a l’alçada de les demandes populars que exigeixen un nou ordre econòmic favorable al bé comú. No s’ha d’ignorar que els aplaudiments als treballadors del sector sanitari i social són també una profunda crítica al sistema econòmic i polític que no els va dotar dels instruments necessaris per protegir-se, així com per curar la població. Les forces progressistes n’haurien de ser conscients.