En aquestes eleccions se segueix parlant de seguretat. I se segueix fent servir en singular, i se segueix vinculant a llocs, col·lectius i persones concretes. Se segueixen fent servir més percepcions que dades. Seguim jugant amb foc.

Fa molt pocs dies ens va deixar Jaume Curbet, una de les persones que més i millor parlava de seguretat a Catalunya. Fa molt temps que va saber combinar encertadament conviccions i instruments. Els seus valors tenien a veure amb la sàvia combinació de justícia i autonomia personal, dins d’un marc de creixent diversitat i heterogeneïtat. En Jaume no confonia seguretat amb punició. Sempre que podia feia servir el terme seguretats. No acceptava fàcilment que es reduís la inseguretat als delictes contra persones o béns concrets. Acostumava a iniciar el seu relat intentant que ens adonéssim que el món era cada cop més insegur a causa de decisions molt concretes que la humanitat havia pres en confondre creixement i desenvolupament, consum i benestar. La por als desastres deriva de la inconsciència que en els darrers decennis ha guiat moltes decisions d’institucions i de particulars. Curbet acostumava a dir que mai com ara la gent havia estat tan segura, però que també mai com ara havíem estat tan consentits, tan

malacostumats.

Ens queixem de la gran inseguretat personal que patim, però no ens adonem que el que hem fet és separar, desvincular, la seguretat personal de la seguretat col·lectiva. No podem exigir seguretat –personal– si no ens preocupem de la justícia –col·lectiva–. Ben sovint confonem, així mateix, inseguretat objectiva (la possibilitat real de ser víctimes d’una agressió personal) de la inseguretat subjectiva (el temor difús de ser víctima potencial d’un delicte).

La dimensió objectiva de la seguretat hauria de tenir a veure amb la probabilitat estadística que tenim de ser víctimes d’un o de diversos tipus de delicte. D’això en diríem, segons Curbet, risc real. No sempre aquesta vulnerabilitat s’assembla o s’acosta a la nostra sensació de perill, al risc percebut. Òbviament les dues coses són ben diferents. La primera ens fa reaccionar de la mateixa manera com reaccionem davant del dolor, protegint-nos i actuant ràpidament per tal d’evitar el perill o el dolor. En canvi, amb relació a la segona, la qüestió se’ns complica. Aquí la cosa ja té a veure amb elements ideològics, canals de comunicació o construcció de la realitat. ¿Ens sentim més favorables a la pena de mort que a les penes de presó llargues? ¿Pensem que hi ha un excés d’immigrants? ¿Ens neguiteja el desordre? ¿Creiem que el sistema judicial és massa tou amb els delinqüents? ¿Tenim la sensació que cada cop anem perdent més senyals d’identitat propis? ¿Enyorem l’època en què les coses eren més clares i més tranquil·les?

Si anem responent positiva­ment a aquestes preguntes, Jaume Curbet ens situaria en aquell conjunt de població més propici a sentir-se amenaçat en la seva seguretat, i per tant amb més percepció subjectiva de risc. Lògicament, com menys recursos educatius posseeixes, com menys expectativa de vida tens per entendre la rapidesa dels canvis que es desenvolupen al teu entorn, més punts afegiràs a aquesta sensació de risc. La teva posició social i educativa, la teva vulnerabilitat davant les inseguretats globals, et farien doncs més permeable a idees com per exemple “ara hi ha més delictes que mai” o, com deia la meva àvia, “des que hi ha gent tan estranya passen coses molt rares”.

Les angoixes creixen, les inseguretats augmenten (la de perdre la feina, la de no poder pagar el pis, la que ja no puguis cobrar la pensió...) i cal trobar algú a qui carregar la culpa. Si a més a més hi ha gent disposada a dir el que molts pensen i no s’atreveixen a expressar (García Albiol dixit), tot identificant els “culpables”, doncs ja tenim les bases de la política de la por. Cal trobar els processos econòmics i polítics que generen tota mena d’inseguretats socials, i lluitar-hi, però evitar caure en el parany de la por generalitzada que alimenta només coses com ara el gran negoci de la seguretat privada, casos com el de Tous que ara es jutja, o la victimització i estigmatització generalitzada dels més febles. Llegiu el llibre pòstum de Jaume Curbet (El rei nu. Una anàlisi de la (in)seguretat catalana, CCG Edicions) i entendreu una mica més l’enorme pèrdua que significa la mort d’aquesta persona bona i entranyable, d’aquest magnífic docent i amic.