Any nou, papers vells

Comencem l’any amb una molt bona notícia: el Tribunal Suprem ha avalat el trasllat a Catalunya dels papers de l’Arxiu de Salamanca. Sí, els papers per antonomàsia. Fins i tot per davant dels papers de tota la vida. Els que significaven documentació. El Tribunal ha confirmat la sentència de l’Audiència Nacional que donava vigència a l’ordre del Ministeri de Cultura del 2006. Se n’ha parlat ja molt i no hi tornarem. Si de cas, ens agradaria comentar un aspecte de la qüestió quasi inèdit. Se sap que la majoria de papers procedeixen del saqueig de les últimes fases de la guerra. I, a més, Catalunya va ser ocupada militarment amb tot el que implica. Però el fet és que, a Salamanca, de papers com els reclamats per la Generalitat, n’hi ha de múltiples procedències geogràfiques espanyoles. ¿Però per què només els catalans reclamen amb força i contundència fins al punt de provocar el problema polític que tots coneixem? És un misteri més de la democràcia espanyola, que ha trigat més de trenta anys a començar a aclarir qüestions més o menys lletges com és ara la de les fosses comunes de la guerra i la postguerra. Per què sembla un problema català? Potser perquè altres comunitats autònomes han intentat una via semblant a la catalana, però ho han fet de manera tímida i amb poca empenta. ¿Això és per manca d’interès o per por de provocar més problemes? S’entén, encara que no s’hi estigui d’acord, que el PP sempre s’hi hagi posat fort: la llenya al català és molt rendible. Però, ¿i les comunitats governades pel PSOE? ¿Tanta por hi ha d’aparèixer a la foto al costat dels catalans? Per més que vulguin fer que ho sembli, la devolució dels papers de l’Arxiu de Salamanca, amb el temps, no hauria de passar a la història com una cosa més de la Catalunya insolidària.