Apartaments, hotels i taxes

Barcelona és una ciutats turística des de fa temps. És també altres coses, afortunadament. Però el pes de turisme és significatiu i real. Molts consideren que és una de les palanques importants per al futur de la ciutat. Altres ho veuen com un error. Per uns, com el senyor Jordi Clos, representant dels hotelers, cal fer tot el que sigui per evitar que altres ciutats que competeixen amb Barcelona pel turisme d’escapada ens passin al davant, i per altres, com l’Associació de Veïns del Casc Antic, cal fer el necessari per evitar que Barcelona sigui cada cop més una nova Venècia, és a dir, un parc temàtic més que una ciutat en el ple sentit del terme. En una posició intermèdia se situaria el pla de turisme que va coordinar Enric Truñó i que expressa els costos i beneficis del negoci turístic a Barcelona.

Es tracta de distribuir millor costos i beneficis des del lideratge públic, i no deixar que el mercat decideixi lliurament, assumint només els guanys i deixant als altres els costos. El debat sobre la possible taxa per pernoctació se situa aquí.

I no sembla que altres ciutats directament competidores de Barcelona prenguin decisions en sentit contrari. Bertrand Delanoë, alcalde de París, ha anunciat que l’ajuntament perseguirà la pràctica generalitzada del lloguer d’apartaments als turistes. La raó és la manca d’habitatge de lloguer a la ciutat a preus raonables. I la ciutat té una taxa d’estada que varia entre els 0,20 i els 1,50 euros. A Nova York es paguen dos dòlars diaris per cada pernoctació. En fi, no sembla cap bestiesa incorporar mesures que permetin redistribuir costos i beneficis, que d’això va l’acció de govern.