Si em visita algun amic de fora del país i passem per la part alta de la Diagonal, no em puc estar de dir-li que travessem el centre del poder a Catalunya. En pocs centenars de metres s’acumulen els quarters generals del RACC, La Caixa, el Barça, la principal seu d’El Corte Inglés i l’edifici de Planeta. Ens falten només els que són a l’altra punta de la Diagonal (Agbar, Gas Natural...), però que tampoc van per lliure. Les eleccions del Barça de diumenge no són, per tant, simplement esportives. I això es nota en l’atenció que reben dels grups mediàtics, dels grups financers i, evidentment , del poder polític. La significació econòmica del Barça la va entendre l’any 1978 un aleshores desconegut Josep Lluís Núñez, quan va enviar els seus morenos a pressionar els socis en unes històriques eleccions en què va saber aprofitar la divisió entre Ariño i Casaus.

Ara Núñez dóna suport a Rosell, que és qui surt més ben col·locat i qui compta amb més suports “dels que manen” per assolir la presidència.

El problema és que aquestes eleccions no tenen la tensió i el morbo d’altres vegades. Tots semblen ser més o menys el mateix, ja que un cert trencament generacional ja es va produir amb la victòria de Laporta fa anys, i perquè, de fet, el que fa temps que ha guanyat les eleccions és Guardiola. I, per tant, des de la tranquil·litat esportiva actual, el problema és triar un bon administrador econòmic de l’èxit. Els moments actuals ens demanen prudència i honestedat. La prudència apunta a reforçar el model Masia. L’honestedat exigeix més transparència i posar fi a la constant sospita de comissions milionàries per qualsevol operació.