Dissabte Jordi Hereu havia de proclamar la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona. Per dilluns té anunciada la seva compareixença a la tradicional conferència de l’alcalde a l’Associació de la Premsa. Al Parlament, el PSC ha anat retardant el nomenament dels senadors autonòmics, potser esperant que algú accepti l’oferiment de desplaçar-se a Madrid en una mena de retirada tranquil·la i aparentment honorable. Enmig d’aquest panorama, es parla d’un sondeig del mateix PSC que certificaria l’enfonsament dels socialistes a Barcelona, tot retrocedint per sota dels deu regidors i quedant per darrere de convergents i populars. I, de cop, apareix la figura de Montserrat Tura, exalcaldessa de Mollet, disposada a fer de Joana d’Arc per salvar els mobles en una derrota segura, però almenys digerible.

Falten quatre mesos per a les eleccions de la ciutat més important de Catalunya, la ciutat espanyola més gran governada ara i sempre pels socialistes. El nivell d’incertesa i de por de la direcció socialista (?) deu ser d’una dimensió tal que fa que estiguin disposats a córrer els riscos que impliquen unes primàries, llançant en paracaigudes una persona coneguda però sense trajectòria a la ciutat. I sabent, a més a més, que en el cas que tot surti bé la nova candidata tindrà dificultats de tota mena per relacionar durant la campanya electoral la seva persona amb l’obra feta aquests anys. No crec que de tot plegat se’n puguin derivar lectures que assenyalin canvis en l’estratègia del PSC o el triomf d’unes sensibilitats més catalanistes sobre altres de més tèbies. La sensació de pànic davant del buit em sembla una explicació més versemblant.