Els primers senyals que dóna el nou Govern de la Generalitat apunten a relacionar l’excepcionalitat de la situació (alt dèficit públic, tensions de tresoreria a sanitat, xifres d’atur que no poden ignorar-se...) amb la necessitat de prendre mesures dràstiques i fins i tot doloroses. La política si per alguna cosa es caracteritza és precisament per la capacitat i legitimitat que se li suposa per a la distribució de costos i beneficis, de guanyadors i perdedors, en relació amb cada decisió. I en moments com els que estem vivint, correm el gran perill de “passar bou per bèstia grossa”. Cal filar prim.

Si eliminem un de cada quatre alts càrrecs, la manera amb què es distribueixin i es concretin aquestes i altres retallades no ens hauria de ser indiferent. Si cal reduir la despesa sanitària no és el mateix fer recaure la retallada en l’atenció i els serveis als pacients que procurar afinar molt més el consum de farmàcia. Si cal redimensionar la despesa en infraestructures, no és el mateix retardar la línia 9 del metro que ajornar la construcció del quart cinturó. No som davant d’un problema tècnic. I no em val afirmar que la necessitat d’encarar reformes exigeix “unitat nacional”. Ara més que mai s’ha de discutir de política i no emmascarar els impactes desiguals en uns i altres sectors de la població, de les “doloroses reformes” a emprendre en urgències privades aparentment de color polític i de referència ideològica.

Aquest és el perill d’una visió molt tècnica de l’acció de govern i de la concentració de relat i decisió política en la Presidència de la Generalitat. De les moltes veus que tenia el Tripartit correm ara el risc de sentir-ne només una.