En el pensament popular ple de refranys i experiència acumulada, el pessimisme és una constant. El saber acumulat al llarg dels segles és molt realista i, per tant, hi predomina l’escepticisme, tot i que també hi podem trobar frases encoratjadores i voluntarioses. Ho dic per referir-me a la greu situació en què semblen trobar-se els centres d’internament d’estrangers (CIE). Si ja fa molt de temps que algunes entitats socials i col·lectius ho han anat recordant, darrerament l’informe presentat pel Síndic de Greuges, on s’esmentava la vulneració de drets, i sobretot la mort divendres passat al CIE de la Zona Franca d’un jove guineà de 21 anys, ho ha tornat a situar en l’agenda mediàtica. Tot i que en aquest cas no sembla haver-hi motius per la mort que vagin més enllà dels problemes de salut, el cert és que s’ha posat de manifest la manca de serveis d’atenció mèdica adequats pel nombre d’interns que hi són tancats, i, de manera més general, la manca de supervisió judicial de les seves condicions d’internament. Com deia el Síndic, els CIE semblen més presons que espais d’internament temporal, i en canvi, els que hi viuen no disposen de les condicions ni dels drets que tenen els tancats a les presons. De fet, la Llei d’Estrangeria preveu aquesta mena d’internaments de manera excepcional i parla d’un reglament que en reguli les condicions. El reglament no l’ha vist mai ningú, i la provisionalitat es converteix molts cops en normalitat.

Com més malament van les coses des del punt de vista econòmic, laboral i social, més reben els que estan en pitjors condicions. Els més vulnerables es troben molt ràpidament a situacions d’exclusió si es passa de marejol a mar grossa (per seguir amb els símbols mariners que tant agraden a certs polítics que naveguen). I entre els més afectats per aquesta mena de temporals hi ha els immigrants. Les notícies de constants controls policials només per la pinta que fa una persona, la no acceptació d’empadronament, el rebuig a tractar o atendre en alguns serveis públics van esquitxant les planes dels diaris. No cal insistir que després d’ells tocarà uns altres, si no canviem entre tots el rumb de la navegació.