Com el tema nacional i el tema social es relacionen a Espanya

Vicenç Navarro

Avui existeixen dos problemes greus a Espanya, que estan relacionats però en situació diferent al que es creuen moltes veus, incloent d'esquerres. Un és el problema social, que és el principal i més urgent, ja que la qualitat de vida i benestar de les classes populars s'ha estat deteriorant d'una manera molt marcada durant aquests anys de la Gran Recessió (veure “El nou règim social d'Espanya”, Públic, 23.06.17; “El principal problema que té avui Catalunya del qual no es parla: la crisi social”, Públic, 30.06.17; i “Què passa a Catalunya? El que no es diu en els mitjans ni a Catalunya ni a Espanya”, Públic, 11.07.17). Aquest problema hauria de ser motiu de mobilització i resposta prioritària per part de les esquerres, ja que històricament han estat els instruments polítics creats per defensar els seus interessos.

L’altre problema és el problema nacional, resultat en part d'una transició immodèlica que va perpetuar un Estat uninacional borbònic, clarament centralitzat i radial, origen de les tensions territorials que han assolit la seva màxima expressió aquests dies, en el conflicte entre l'Estat espanyol (representant del nacionalisme uninacional espanyolista) d'una banda, i la Generalitat de Catalunya (representant de la versió independentista del nacionalisme catalanista) per l'altre.

Les causes de l’enorme crisi social

Les causes de la crisi social són fàcils de veure, encara que el lector no les veurà, sentirà o llegirà en els principals mitjans d'informació del país. Com he mostrat en el meu llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante (Anagrama, 2015) aquestes causes són les polítiques neoliberals que els governs espanyols, incloent els catalans, han anat imposant a la població (i dic imposant perquè no estan en les seves ofertes electorals) durant aquests anys, i que inclouen des de les reformes laborals (que han causat un gran descens dels salaris i un gran creixement de la desocupació i la precarietat) a les enormes retallades en les transferències públiques (com les pensions) i serveis públics de l'Estat del Benestar (com la sanitat, l'educació, els serveis socials, les escoles bressol –mal anomenades guarderies a Espanya–, els serveis domiciliaris a la població amb discapacitats, l'habitatge, i molts uns altres).

I el que és important de subratllar és que els responsables d’aquestes polítiques tenen noms i cognoms: han estat els partits governants a Espanya, específicament el PSOE, que les va iniciar (i que mai no ha fet una autocrítica per això), i el PP, que les va continuar i va expandir. A Catalunya, el principal responsable ha estat Convergència Democràtica de Catalunya, CDC, que ha governat la Generalitat de Catalunya durant la majoria del període democràtic (30 de 37 anys), en aliança amb Unió Democràtica fins al 2015, i després amb ERC, en la coalició Junts Pel Si, liderada per CDC. En realitat, CDC és el partit català més semblat al PP a Espanya, amb el qual, per cert, sempre ha tingut, en temes econòmics i socials, gran afinitat al pertànyer a la mateixa família política, la neoliberal conservadora. El seu enorme poder institucional i mediàtic (aquest últim resultat de la instrumentalització en termes abusius dels mitjans d'informació públics, i dels mitjans privats a través de subvencions clientelistes i corruptibles) apareix en totes les dimensions de la vida política del país, en un sistema caciquil, fundat per la família Pujol, que continua, encara que sota un nom diferent, amb el Partit Demòcrata de Catalunya o PDeCAT. La substitució del president Mas pel president Puigdemont és mer màrqueting polític que no ha canviat la ideologia i modus operandi d’aquest partit.

La ideologia hegemònica en els aparells de la Generalitat de Catalunya governats per Convergència

La seva ideologia és un nacionalisme conservador que en el seu moment tenia una concepció etnicista i fins i tot racista (cal recordar que Pujol havia arribat a dir que els treballadors que venien d'Andalusia i/o Múrcia, definits com “xarnegos”, tenien un coeficient intel·lectual més baix que els catalans, fet que sorprenentment no va tenir resposta i denúncia a Catalunya, excepte per unes poques veus, incloent la meva, quan era jo llavors precisament el metge dels anomenats “xarnegos” al barri més pobre de Barcelona, el Somorrostro). Aquest element de superioritat i identitat ja no es basa tant ara en un element ètnic i racial (encara que en escoltar a l'esposa de Pujol, la Sra. Ferrusola, no sembla clar que aquesta visió hagi desaparegut), sinó en un element cultural. Aquest nacionalisme profundament conservador, barreja de neoliberalisme amb traces de democràcia cristiana i cultura montserratina, és encara dominant en aquest partit. Aquesta ideologia –també coneguda com a pujolisme– ha tingut un enorme impacte en la vida política i mediàtica, i continua tenint-lo. I els partits que la sostenien són CDC i UDC, els principals corresponsables del subdesenvolupament social de Catalunya. Són també instruments polítics que serveixen primordialment els interessos econòmics i financers de l'estructura de poder catalana. Aquest servei no es fa només com a mer instrument d’aquests interessos, sinó també com a transmissió de la ideologia neoliberal (CDC) i conservadora (UDC) que els beneficia.

Una anècdota reflecteix el que dic. Quan vaig tornar de l'exili, vaig dirigir un estudi de l'Estat del Benestar català a on vam mostrar els seus enormes dèficits com a resultat de les polítiques públiques aplicades pel govern català conservador neoliberal (i per l'Estat espanyol). Aquest estudi va ser més tard distribuït àmpliament, a través de vídeos, per una persona anònima, sense conèixer-ho jo, i que va tenir un gran impacte. El portaveu de CDC, el Sr. Felip Puig, el va denunciar al Parlament, acusant-me que jo havia tornat a Catalunya per generar una lluita de classes, a la qual cosa vaig respondre que jo només estava fotografiant la realitat social catalana, a través de l'estudi, afegint que eren ells –els governants de Catalunya- els principals corresponsables del gran endarreriment social de Catalunya.

Des d’aquell moment sóc una de les persones més vetades als mitjans catalans d'informació. Avui aquesta lluita de classes continua a Catalunya, i les polítiques de retallades i privatitzacions massives i les reformes laborals, aprovades ambdues per CDC, tant a les Corts Espanyoles (en aliança amb el PP), com al Parlament de Catalunya, són les responsables del subdesenvolupament social de les classes populars. Una dada reflecteix molt bé el que estic dient. Durant la Gran Recessió (2008-2016) les rendes del capital han augmentat a Catalunya d'un 42% a un 45% (el major augment en l'època democràtica), mentre que les rendes del treball han anat disminuint d'un 50% a un 46% durant el mateix període.

Com estan relacionats el tema nacional i el tema social?

En teoria, totes les opcions polítiques afirmen retòricament que el seu objectiu final és millorar la qualitat de vida i benestar de la població. I això succeeix especialment en el cas dels partits independentistes, que assenyalen el seu compromís amb el tema social argumentant que el problema social a Catalunya només pot ser resolt mitjançant la secessió d’aquest país d'Espanya, ja que el problema social està causat per Espanya (perquè, en la seva versió més bel·licista, “Espanya roba a Catalunya”). Per aquest motiu conclouen que la resolució del problema nacional ha de ser prioritari postergant la solució social a després, un cop es tingui la independència. I encara quan retòricament es diu en el seu argumentari que el tema nacional i el social sempre van plegats, en realitat avantposen sempre el tema nacional al tema social. I això ocorre també amb les esquerres independentistes (ERC i CUP), que així justifiquen la seva aliança amb les dretes (cosa que dificulta la resolució ràpida del problema social, relegat a un futur llunyà, a quan siguem independents).

El cost social d’algunes esquerres quan s’alien amb les dretes independentistes

Això porta aquestes esquerres independentistes a aliar-se amb les dretes en un projecte dirigit pel PDeCAT per aconseguir la ruptura amb Espanya, partit que, al controlar la gran majoria de l'aparell de la Generalitat, jugaria un paper clau en la transició cap al desenvolupament d’aquesta secessió. Ara bé, aquesta aliança està impossibilitant la resolució del problema social. En aquest aspecte no és cert el que el Sr. Oriol Junqueras, vicepresident de la Generalitat, i dirigent d'ERC, digués al programa d'Ana Pastor a La Sexta aquest passat diumenge que, segons ell, el pressupost aprovat per Junts Pel Sí “ha estat el més social dels que han existit durant el període democràtic”.

Les dades mostren el contrari. La despesa pública social del pressupost de la Generalitat per a l'any 2017, aprovat per Junts Pel Sí amb el suport de la CUP, era un 11,1% més baixa de la que s'havia aprovat en el pressupost de l'últim any del govern tripartit d'esquerres 2010 (i del qual, per cert, ERC era membre). I això va passar en pràcticament tots els capítols de l'Estat del Benestar (un 9,9% menys en educació, un 10,4% menys en sanitat, un 56% menys en habitatge, un 7,1% menys en protecció social, i així capítol per capítol). Per altra banda, la Renda Garantida de Ciutadania, que provenia d'una Iniciativa Legislativa Popular (i que va ser aprovada pel Parlament), va ser retallada significativament fa tan sols uns dies pel govern independentista, sense amb prou feines discussió o debat i sense enrenou mediàtic. I una cosa similar va tenir lloc amb la recent proposta escrita en el projecte de Decret de Turisme (que el Conseller d'Empresa i Coneixement i el Govern volen aprovar per a finals de 2017), a on es proposa, ni més ni menys, que qualsevol habitatge pugui convertir-se en turístic sense límit de dies a l'any (tirant per terra tota la lluita del govern municipal d’Ada Colau contra el lloguer turístic il·legal). Enfront d’aquesta expansió dels pisos turístics (que estan expulsant les classes populars del seu barri), hi va haver un silenci eixordador per part dels mitjans, absorbits tots ells en el tema nacional.

Aquestes dades mostren que l'aliança amb la dreta catalana per aconseguir la secessió es realitza a costa de la continuació del deteriorament social. És cert que la presència d'ERC al govern de Junts Pel Sí ha disminuït la intensitat de les retallades de despesa pública. Però no hi ha dubte que si s'hagués aliat amb les esquerres En Comú Podem i el PSC (com ho va fer en el tripartit), es podria haver establert un govern que hauria pogut disminuir l'enormitat del problema social. Avui les enquestes mostren que en cas d'haver-hi eleccions, aquest tripartit d'esquerres podria governar Catalunya. Aquesta alternativa ni tan sols és considerada en el plantejament independentista, donant motiu perquè PDeCAT utilitzi el tema nacional per ocultar el problema social, tal com fa també la dreta espanyolista, el PP, que són també profundament nacionalistes, hereus dels que es van definir com els nacionals, interrompent un Estat democràtic -la II República- amb un cop militar, i del qual parlaré a la part final de l'article.

Per què la classe treballadora no és independentista

El fet que el procés proindependentista estigui dirigit per les mateixes dretes responsables del gran problema social explica l'escàs atractiu d’aquest projecte per a les classes populars, que no donen suport a la secessió. Per aquest motiu quan els secessionistes parlen que el poble català vol la independència, estan faltant a la veritat. La majoria de la població catalana no desitja la independència. És més, la monopolització del sobiranisme (que és el suport al dret a decidir) per l'independentisme (que és el suport a la secessió) està dificultant seriosament el desenvolupament del sobiranisme, ja que la manera tan poc democràtica amb la qual Junts Pel Sí està actuant està desacreditant el sobiranisme. Posar les urnes perquè la població voti és una condició necessària, però no suficient, per definir el full de ruta com a democràtic. Democràcia requereix una diversitat d'opinions expressades a nivell dels mitjans públics d'informació, avui totalment controlats pel govern de la Generalitat. La manca de garanties per realitzar el referèndum no està causada únicament per l'Estat central, ja que hi ha moltes garanties que són responsabilitat exclusiva de la Generalitat de Catalunya, que sempre ha mostrat escassa consciència democràtica. A Catalunya, com a la resta d'Espanya, existeix gairebé una dictadura mediàtica amb pràctica exclusió de veus d'esquerra, excepte les independentistes, com les CUP, o les que donen suport al seu full de ruta, com el Podem dirigit per Albano Dante.

Aquestes esquerres són forces molt minoritàries als barris obrers, ja que són percebudes en aquest cas com que estan donant suport a una mobilització a favor del mal anomenat referèndum dirigida pel responsable de la crisi social que els ha danyat tant. Aquesta punt de vista va quedar molt clar quan una dona treballadora del barri obrer de Nou Barris, a la reunió de la coordinadora de Catalunya en Comú, va indicar que “el cos em demana anar i sumar-me a una manifestació que és anti PP. Però el cor m'ho impedeix perquè els budells se'm regiren quan veig el Puigdemont, el dirigent dels que ens han fet tant de mal, liderant-la. No, companys, no podem donar suport a aquest projecte. Són els que sempre ens han fet mal”. Presentar que les úniques alternatives probables són Rajoy o Puigdemont és un abús que permet una enorme manipulació, com estan fent Junts Pel Sí i la CUP avui a Catalunya. La pluralitat nacional existeix ja a Catalunya. Per aquest motiu el problema nacional no es resoldrà llevat que rebi el suport de les classes populars, que constitueixen la gran majoria de la població catalana. Tret que aquestes classes vegin que aquest canvi les beneficiarà, no es mobilitzaran al seu favor. I és difícil que vegin que es beneficiaran si els dirigents i partits polítics que hegemonitzen aquests moviments són de dretes. Només en el cas que el moviment de transformació nacional sigui dirigit per les forces polítiques que hagin mostrat el seu compromís amb les classes populars (a través de polítiques públiques que les afavoreixin), hi haurà aquesta mobilització. L'experiència escocesa mostra clarament aquesta situació. El partit nacionalista escocès va ser votat fins i tot a Glasgow (la Barcelona d’Escòcia), en estar més a l'esquerra que el Partit Laborista. Quan va accentuar el seu independentisme, va perdre vots.

La solució dels problemes socials i nacionals a Catalunya i a Espanya

L'evidència que l'enorme problema social d'Espanya i de Catalunya respon a causes comunes és clara: la causa és l'enorme domini de l'Estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya per part de les dretes, que explica el subdesenvolupament social tant d'Espanya com de Catalunya. Les dades així ho mostren. I les polítiques econòmiques i socials que han estat aplicant són molt semblants, corresponent a la seva sensibilitat neoliberal conservadora. He documentat que l'argument que utilitzen per justificar l'aplicació d’aquestes polítiques (que no hi ha altres alternatives) no és sostenible. Hi ha alternatives.

Un altre element comú d'aquestes dretes és que les dues, l'espanyola i la catalana, són nacionalistes conservadores però de característiques molt diferents: una és el nacionalisme espanyolista, que és el més fort i dominant, d'arrels imperialistes (que va fundar l'imperi espanyol), de caràcter racista (el dia nacional, el 12 d'octubre, era el Dia de la Raça) i enormement opressiu i asfixiant. La seva màxima expressió va aparèixer durant la dictadura feixista, que va ser una dictadura no només autoritària, sinó també totalitària, és a dir, que intentava crear un nou “home” (les dones no compten en el feixisme), imposant les seves normes, fins i tot a les àrees més personals –com el sexe o l'idioma– per configurar una nova societat, creant una cultura –la cultura franquista– que reproduïa la seva ideologia que, en forma diluïda, continua reproduint-se a i per l'Estat espanyol i la seva intel·lectualitat.

Imposada pels “nacionals”, va presentar qualsevol altra visió d'Espanya, contraria a la uninacionalitat que la caracteritzava, com “l’anti-Espanya”. Per aquest motiu va reprimir qualsevol altra visió d'Espanya, com la visió plurinacional, que admetia l'existència d'altres nacions dins de l'Estat espanyol. Aquesta expressió va ser particularment accentuada a Catalunya, al País Basc i a Galícia. Per aquest motiu la lluita per recuperar la llibertat i la democràcia incloïa la lluita per redefinir Espanya, acceptant la seva plurinacionalitat i el dret a l'autodeterminació com a garantia que la unitat de l'Estat era voluntària i no forçada. Les esquerres van fer sorgir aquesta visió. I tant el Partit Comunista com el Partit Socialista tenien als seus programes durant la clandestinitat aquest compromís, que va ser abandonat a causa de la imposició del Monarca i de l'Exèrcit, que van vetar aquesta proposta. L'enorme desequilibri de forces que hi va haver durant la transició entre les dretes espanyoles (que controlaven l'aparell de l'Estat i els mitjans d'informació) i les esquerres, que havien liderat les forces democràtiques (que acabaven de sortir de la clandestinitat o tornat de l'exili), no podia ser més gran. Com a resultat d'aquella transició desequilibrada i immodèlica va sortir la Constitució, el marc legal de la democràcia espanyola, que va ser presentada propagandísticament com a homologable a qualsevol democràcia europea, la qual cosa és incorrecte.

L'escassa cultura democràtica existent a Espanya, l'escassa diversitat ideològica en els mitjans, el subdesenvolupament social d'Espanya, l'escàs finançament del seu Estat del Benestar i la perpetuació de la cultura franquista, inclosa la seva visió uninacional, repressiva de la plurinacionalitat, el seu centralitzat poder polític sense possibilitats de democràcia directa, com ara referèndums, i un llarg etcètera, es deuen a aquest desequilibri de forces que continua existint a l'Estat borbònic espanyol, la negació de la plurinacionalitat del qual va aconseguir ja la seva expressió el 1714, quan un Borbó, Felip V, per la força de les armes va destruir els drets de Catalunya, utilitzant, com sempre, l'argument de prevenir la unitat d'Espanya, quan els dirigents de la resistència catalana estaven lluitant, a més de per als drets catalans, pel bé d'Espanya (cita textual). Va ser també la justificació del cop feixista (reeixit a causa de l'ajuda de Hitler i Mussolini), per defensar la unitat d'Espanya quan, en realitat, ningú l'estava qüestionant.

L’altre nacionalisme: el catalanista

Aquest nacionalisme catalanista rarament va ser secessionista. En realitat, els dirigents definits com a separatistes eren federalistes, ja que demanaven establir l'Estat català dins d'una federació republicana, impossible de realitzar dins de l'Estat borbònic. I van ser les esquerres –com en el seu moment va reconèixer Jordi Pujol– les que van defensar amb major risc, amb major intensitat i amb major coherència la identitat catalana, relacionant clarament el tema social amb el tema nacional. Van ser aquestes esquerres les que van mantenir viva la identitat catalana (que fins i tot algunes veus de l'esquerra espanyola confonen amb separatisme), tant durant la dictadura com després, durant la democràcia. No va ser el conservador Pujol, sinó el socialista Maragall, el que va liderar l'Estatut a on cristal·litzava el reconeixement de Catalunya com a nació (i tot el que això comporta). I va ser el PP, el nacionalisme espanyolista, el que ho va vetar (aquells punts clau en els quals es definia l'essencial). I foren ara les esquerres catalanes –En Comú, Podem, ICV, EUiA– les que van demanar el referèndum, i no les dretes. I a Espanya van ser les noves esquerres les que van demanar la plurinacionalitat.

És més, la Diada -que aquest any va ser capturada i instrumentalitzada pels independentistes- va oblidar la majoria de catalans, als quals va deixar de banda o va silenciar.

El moviment contestatari enfront del PP i de l’Estat central és molt necessari i positiu

No cal dir que l'existència d'un moviment contestatari enfront del govern central és un fet molt positiu al qual cal donar suport. Però la seva instrumentalització pel govern de Junts Pel Sí, liderat per la dreta, és negativa, ja que deixa de costat la majoria de la població catalana i la gran majoria de les classes populars, sense les quals no es pot garantir que una nova Catalunya fos la Catalunya progressista i social que es necessita. Espanya ja ha mostrat que aquell que controla la transició controla el producte d’aquesta transició. Tenir una Catalunya independent amb ministres d'economia ultraliberales, com són els que apareixen com els gurus mediàtics als programes de la televisió catalana actual, no és tranquil·litzador.

Tret que aquesta transició la fes una coalició d'esquerres, dubto que la nova Catalunya fos millor per a les classes populars que l'existent. Ara bé, aquesta coalició és possible ja que no només a Catalunya, sinó també en la resta d'Espanya, estan apareixent noves esquerres, que juntament amb les tradicionals (ara renovades) podrien establir una àmplia coalició que transformés Catalunya i Espanya. A Catalunya el principal problema és la desunió de les esquerres, perquè podrien ja avui governar si s'unissin. Segons les enquestes més recents, si se sumen els vots i també els escons al Parlament (malgrat el biaix de la llei electoral anti-esquerres), els vots d'ERC, Catalunya Sí que és Pot, PSC, i la CUP el permetrien de governar Catalunya, ajudant a resoldre l'enorme crisi social. El que és igualment important és que aquesta coalició, prenent la resolució del tema social com el punt de partida per resoldre el tema nacional, podria mobilitzar la classe treballadora i d’altres elements de les classes populars, pressionant el socialisme espanyol perquè acceptés la plurinacionalitat i el referèndum. Una nova Catalunya social dirigida pels representants de les classes populars que, juntament amb forces polítiques agermanades a la resta d'Espanya, podria realitzar-se, sobretot si Espanya canviés també de govern, passant aquest a ser una coalició d'esquerra i nacionalistes, a on aquest projecte fos possible. El punt clau és si el PNB o el PDeCAT desitjarien substituir Rajoy per un govern ampli de coalició entre esquerres i nacionalistes. L'experiència mostra que, paradoxalment, semblen preferir un govern de Rajoy tal com va succeir amb la negativa a votar Podemos (per part del PDeCAT) a l'última moció de censura.

Acabo així aquesta exposició. El full de ruta de Junts Pel Sí, dirigit per les dretes catalanes contra les dretes espanyoles, no ens portarà als canvis necessaris ni a Catalunya ni a Espanya. No cal dir que com a manifestació d'un sentit popular mereix rebre suport, encara que està pèssimament dirigit; tot i així, cal oposar-se a un intent deliberat d'incrementar el conflicte entre Catalunya i Espanya. És obvi que els dos nacionalismes, l'espanyolista i el catalanista, es necessiten l’un a l'altre i es retroalimenten. Els dirigents d’aquests nacionalismes estan intentant mantenir aquest enfrontament, perquè a les properes eleccions els serà de gran utilitat. El seu enfrontament és part d’una altament reeixida estratègia electoral, però ens allunyarà de la solució del problema social i nacional.

Una última observació. Quan diverses persones vam fundar el Procés Constituent, estava clar que el nostre enfrontament no era només amb l'Estat central, sinó també amb la Generalitat de Catalunya. El “no ens representen” del 15-M aplicava tant a les institucions de l'Estat espanyol com a les institucions de la Generalitat de Catalunya. Cal recordar que el 15-M, inspirador del Procés Constituent, va envoltar el Parlament de Catalunya per exigir que s'interrompessin les polítiques d'austeritat que estaven imposant a les classes populars de Catalunya. El president del Govern de dretes, el Sr. Artur Mas, va haver d'entrar-hi amb helicòpter. Ara bé, seria ridícul que haguéssim d'envoltar el Parlament ara per defensar el seu successor, el Sr. Puigdemont, per continuar fent les mateixes polítiques. Per aquest motiu a l'oposició al govern Rajoy cal afegir l'oposició al govern Puigdemont, la qual cosa no vol dir, com maliciosament s’interpreta, que se'ls consideri equivalents (ja que Rajoy és el problema principal), però sí que s’ha de criticar a Junts Pel Sí com a corresponsables de l'enorme crisi social. No hem d'oblidar ni el “no ens representen”, ni els principis del 15-M. I aquest oblit és típic i característic de posar el tema nacional per sobre de tot, inclòs el tema social. Per resoldre’ls tots dos cal centrar-se en el tema social per mobilitzar les classes populars en l’intent de resoldre el tema nacional. I per fer-ho, un govern d’esquerres a Catalunya i un altre, també d’esquerres, a Espanya, són essencials.. Així de clar.