El discurs del Govern és clar: no hi ha prou diners per fer el que es feia i, mentre no recuperem embranzida econòmica, haurem de retallar prestacions i serveis. Ells són nous, hereten problemes, dèficits i compromisos, i fan el que poden. La lògica escollida té com a conseqüència que el missatge sigui: quan tornin les vaques grasses ja recuperarem prestacions i serveis.

El moment sembla adequat per repensar processos, redistribuir responsabilitats, generar innovació. No es tracta només d’alentir o reduir les ajudes a la dependència. Caldria veure com implicar i articular millor els serveis a domicili que ja fan des dels ajuntaments, i ajudar que augmentin les seves capacitats, sense que això vulgui dir necessàriament més diners. En el camp educatiu, les possibilitats d’innovació són també grans si es fan servir millor els recursos que la Generalitat, els ajuntaments i les associacions de pares i mares ja esmercen, buscant fórmules de col·laboració en temes de lleure posteducatiu, en usos de les instal·lacions, en articulació de xarxes per temes concrets a cada territori. Cal prioritzar el que cal fer, amb qui i com fer-ho. Cal més confiança en els ajuntaments i els tècnics. La manera d’enfocar el tema fins ara ha estat la contrària: centralització i missatges generals que no anirem bé.

Una fórmula diferent podria ser pactar amb els territoris i ajuntaments certs límits de despesa i deixar que a cada lloc es defineixin prioritats i formes de fer, reforçant des de la Generalitat mecanismes de control de resultats i de despesa. La corresponsabilització social i territorial vindrà determinada pel grau de confiança i d’autonomia de què gaudeixin.