Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

La pandèmia del coronavirus és un símptoma més de la globalització que, per a mal o per a bé (ha portat coses negatives i positives) s'ha instal·lat en el nostre món. Una societat global que, amb encert, va descriure el sociòleg Ulrich Beck com la societat del risc, on les poblacions es trobaven indefenses davant els múltiples desastres que colpegen el món, a causa de la seva ràpida expansió i interconnexió. Així, tempestes, tsunamis, grans incendis, accidents nuclears (Txernòbil i Fukushima), pandèmies, atemptats de l'extremisme violent, grans migracions, canvi climàtic es disseminen instantàniament per tot el planeta creant una forta alarma social.

I ara toca jugar-la-hi amb la pandèmia del Covid-19, una crisi humanitària a la qual només se li pot fer front des de la seguretat humana. És a dir, amb institucions i mesures que tenen com a objectiu la cura de les persones, especialment aquelles que tenen la responsabilitat de la sanitat i els serveis socials. Però a causa de la gravetat de la pandèmia en alguns països han estat necessàries, com s'ha fet a la Xina, Corea del Sud, Itàlia i Espanya, mesures de confinament que impedeixin la mobilitat de les persones per evitar la propagació del coronavirus i que el sistema sanitari col·lapsi. Per fer complir aquestes indicacions s'han arbitrat normes de seguretat que impedeixin la mobilitat i el desplaçament de la població per evitar la propagació del virus. Normes de seguretat que han d'aplicar els cossos de seguretat de l'estat. Encara que això mai hauria de comportar la imposició d'un control securitari ni militaritzat de la vida pública amb la presència de l'exèrcit fortament armat patrullant pels carrers.

Això ve al cas perquè a Espanya està passant una mica d'això. Hem vist com s'utilitza un llenguatge bel·licista inapropiat: guanyar batalles o guanyar la guerra. I, a més, s'ha mobilitzat a l'exèrcit patrullant pels carrers amb subfusells (pel que sembla això només es va fer en un primer moment per a després rectificar). També hem vist com a les rodes de premsa el Govern ha posat els militars al costat del personal sanitari com si les seves capacitats fossin similars per combatre el Covid-19. No diré que l'exèrcit no pugui ajudar, posant a la disposició de la societat les farmàcies, hospitals militars i el seu personal sanitari, també, mobilitzant la Unitat Militar d'Emergències (UME), un cos creat per dur a terme operacions d'ajuda davant catàstrofes naturals. Però això no justifica que l'exèrcit armat patrulli pels carrers ni la militarització del llenguatge convertint un problema social en un combat militar.

Sobre les UME pesen moltes crítiques, especialment dels propis militars, que addueixen que les forces armades, ni a Espanya ni en altres països han estat creades ni formades per ser un cos d'ajuda humanitària, sinó per a la defensa armada, per ser més precisos, formades en estratègies militars i en l'ús de les armes per fer la guerra.

Però, a més, el fet de mantenir l'UME, un cos que conformen uns 5.000 militars, té els seus costos, en el pressupost del Ministeri de Defensa, deixant a banda els costos salarials, es consignen 31 milions per al seu manteniment anual. Aquesta despesa és molta o és poc? Perquè si es compara amb el total de despesa del Ministeri de Defensa, mantenir els 120.000 militars en servei és molt poc, perquè en el 2019 el seu cost ha estat 10.200 milions. Amb això vull dir, que la suposada ajuda humanitària que l'UME pot prestar és més aviat escassa, perquè la preparació de la guerra costa als espanyols una xifra infinitament superior. I això sense comptar amb la despesa militar que es troba repartit per altres ministeris (Indústria, Exteriors, Seguretat Social, Interior), o els crèdits extraordinaris que suplementen durant l'exercici a les FAS i que coneixem en la liquidació del pressupost. Sumant totes aquestes altres despeses s'aconsegueix la colossal xifra de 20.000 milions.

Però què costaria un cos civil destinat a aquestes mateixes tasques, més o menys? Aquesta és una pregunta difícil de contestar considerant que els militars no es regeixen per paràmetres d'eficiència econòmica ni per drets laborals, perquè la seva dedicació és completa i sense horaris. No tenen dret, per exemple, a cobrar hores extraordinàries. Cal considerar doncs que el seu cost de manteniment li surt molt barat a l'Estat? O, per contra, l'UME és molt més costosa que un cos civil dedicat a la mateixa tasca, perquè només actua en situacions d'emergència i la resta del seu temps ha d'estar descansant a les casernes. Quan un cos civil descansaria en els seus habitatges sense costos addicionals en infraestructures.

Llavors, l'UME només serveix per rentar la imatge de les FAS, per mostrar que l'exèrcit espanyol és un cos que presta ajuda humanitària, que duu a terme missions de pau (un oxímoron) a l'estranger i, així, presentar-se davant la societat com si fos una ONG, amagant el veritable rostre de les FAS, ser un cos destinat a fer la guerra, i per a això adquireix enormes quantitats d'armaments d'uns costos elevadíssims sota el subterfugi que ens donen seguretat. Però quan arriba una pandèmia com la del Covid-19 que afecta la seguretat de la ciutadania aquests armaments no serveixen per a res, i dels 120.000 militars només és possible treure a 2.622 efectius per donar ajuda en la lluita contra el coronavirus (així ho ha indicat el general Fernando López del Pozo que dirigeix l'operació de la UME). Mentre que el gruix dels cossos civils que presten serveis combatent el Covid-19 sumen diversos centenars de milers, perquè al costat del personal sanitari, també cal sumar els serveis socials, Creu Roja, ONG d'assistència, guàrdia civil, guàrdia i policia urbana, i altres cossos que aquests dies estan prestant ajuda a molts municipis.

Concloent: més seguretat humana i menys seguretat militar; més cura de les persones i menys polítiques securitàries que perverteixen la convivència.