Aquests darrers dies hem pogut observar diversos fets que apunten que fins i tot els polítics conservadors detecten una creixent sensibilitat contra el sistema capitalista i els seus efectes socials i vitals. I això passa aquí i en molts altres llocs. Només cal anar seguint la campanya dels republicans als Estats Units i es pot veure que els candidats Romney, Gringrich i el ja descavalcat Perry busquen combinar missatges anti-Obama per ser “socialista com els europeus” amb una notable retòrica anticorporacions. I ho fan distingint els “que de veritat creuen en el mercat dels que només busquen avantatges financers, trencant famílies, arruïnant ciutats i generant milers d’aturats” (Gringrich). O, com deia Perry, distingint el “venture capitalism” (els emprenedors que prenen riscos) del “vulture capitalism” (el dels voltors que només s’aprofiten de la carronya). El cert és que, segons l’enquesta del prestigiós centre Pew, el 77% dels americans deien el desembre del 2011 que “hi ha massa poder en les mans de molts pocs rics i corporacions” i la cosa pujava al 83% si escoltàvem el que deien els joves de menys de 29 anys. I un notable 49% d’aquests joves veien amb simpatia el socialisme, molt per sobre del 31% de la població en general.

En aquestes contrades, la forta i influent tradició socialdemòcrata ens ha fet creure al llarg de molts anys que el capitalisme podia tenir un rostre humà si se’l compensava amb polítiques redistributives basades en sistemes fiscals progressius. La cosa ara s’ha complicat. Si no pots mantenir la redistribució per manca d’ingressos fiscals, creix el conflicte i la desigualtat que genera un capitalisme estructuralment pensat per a la competició i no per a la solidaritat. I els gestors socialdemòcrates del capitalisme ho tenen més complicat. I han de preguntar-se com encaixen els seus principis en el nou escenari. El neoliberal De Guindos, per exemple, ha entès millor la situació que Zapatero i Salgado, limitant el sou dels executius d’entitats financeres que han gaudit d’ajudes públiques. En aquest context, res fa suposar que la victòria de Ru­balcaba (o el que hauria representat Chacón), serveixi per canviar discurs. Sobretot quan la resposta al capitalisme ja no pot ser l’estatalisme pur i dur, i quan la fórmula socialdemòcrata ha quedat tocada de mort.