Mentre que a Madrid els indignats surten victoriosos de Sol i a Itàlia es guanyen referèndums, que obren la porta a una nova estació política, a Barcelona es resol malament la retirada de l’acampada de la plaça de Catalunya i es malbaraten les raons i la complicitat social en una acció estúpida absolutament contrària a l’esperit de la no-violència que impregna el pamflet de Stéphane Hessel. Un cop més, el moviment de protesta legítim es veu desbordat per una minoria que creu que la bondat de les seves vindicacions justifica qualsevol tipus d’acció. Un cop més, haurem de recordar l’ètica del convenciment i l’ètica de la responsabilitat de Max Weber. La responsabilitat de l’acció fora de lloc i desproporcionada dels Mossos del dia 27 de maig és del conseller Puig. La responsabilitat dels actes d’ahir és del moviment dels indignats i no es pot fugir d’estudi dient que era una minoria. L’error d’entrada és fixar com a objectiu barrar el pas al Parlament. No es pot tirar la pedra i amagar la mà. Ho sento.

Fa dos anys, al bell mig de les mobilitzacions contra l’anomenat pla Bolonya, l’assemblea d’estudiants de les Facultats de Filosofia i Geografia i Història de la UB es va atorgar el dret de decidir sobre les persones –docents, personal d’administració i serveis, estudiants...– que podien entrar a les dependències universitàries del campus del Raval. La finalitat era garantir una convocatòria de vaga permanent que, en la pràctica, la majoria d’estudiants havien decidit no seguir per inútil i, sobretot, desmobilitzadora. En el moviment estudiantil, com és habitual, el cessament de l’activitat acadèmica provoca l’evaporació del gros d’alumnes.

A diferència de molts col·legues que esperonaven la protesta amb un cinisme esfereïdor (s’estalviaven de fer classes, esclar) o bé amb una condescendència generacional (són joves) profundament reaccionària, vaig optar per la confrontació amb els meus alumnes fins que van deixar el pas franc. Els vaig parlar de la fermesa de la CNT del Noi del Sucre, de les CCOO de Cipriano García, del PSUC de Gregorio López Raimundo, revolucionaris de pedra picada i gent d’ordre, per descomptat.