Des de fa molt temps parlem de desafecció. Tot fa pensar que una de les qüestions destacades dels resultats de les eleccions catalanes d’aquest diumenge serà el volum de l’abstenció, dels vots en blanc i dels vots nuls. I, per tant, tornarem a parlar de desafecció.

Aquest terme s’ha convertit en popular. I per aquest motiu cada cop és més ambigu, ja que cadascú el relaciona amb coses i situacions diferents. Uns es refereixen a una barreja d’adhesió a la democràcia i d’allunyament crític a la forma concreta en què funciona. D’altres ho fan servir com a concepte que resumeix la crítica a la política i als polítics.

En un llibre publicat recentment, Construint municipi des dels moviments socials (Icària, 2010), Jordi Bonet afirma, amb raó, que quan es parla dels fenòmens que integren aquesta desafecció s’acostuma a fer referència a la democràcia representativa i a les formes institucionals de fer política. Es lliga també la desafecció ciutadana al fet que la gent cada cop s’afilia menys a organitzacions com ara partits i sindicats, i això es contraposa a les revifades de nous moviments socials i d’entitats amb objectius diversos que fan servir nous instruments de mobilització.

Per tant, es barregen simultàniament, i sota el mateix rètol, dos fenòmens que semblen contradictoris: la manca d’adhesió i mobilització envers els instruments tradicionals de fer política i l’adhesió i la mobilització en relació amb noves formes d’acció.

Diumenge a la nit caldria doncs no confondre els dos terrenys. Que la gent no voti, emeti un vot en blanc o practiqui el vot nul no vol dir que passa de la política. Potser el que volen dir és que tenen la sensació que la política tradicional i institucional passa d’ells, i que, per tant, han decidit buscar-se la vida, buscar una nova política.