El 18 de juny del 2006 el poble de Catalunya aprovava en referèndum el nou Estatut d’autonomia. La participació va arribar just a la meitat del cens electoral (49,41%), els vots a favor van ser un 74%, els contraris un 20% i en blanc un 5%. Convé recordar que CiU, el PSC i ICV-EUiA van fer campanya a favor del sí i que ERC i el PP ho van fer pel no. D’aquesta manera, finalitzava un llarg procés de discussió al Parlament de Catalunya i, posteriorment, a les Corts espanyoles, que havia endegat el president Pasqual Maragall amb el desig d’aconseguir el reconeixement nacional de Catalunya, un finançament més just i un marc competencial més clar i ampli.

El Partit Popular, que ja s’havia mobilitzat arreu d’Espanya a la recerca de signatures contra el text estatutari, va presentar un recurs d’inconstitucionalitat, que encara penja com una espasa de Dàmocles sobre la política espanyola. Així mateix, el PP furgava en la baixa participació i el percentatge de vots negatius per invalidar, o si més no des­legitimar políticament, la necessitat de la reforma de l’Estatut de Catalunya davant el suport més gran aconseguit en el referèndum constitucional del 1978 i de l’Estatut del 1979.

Amb el mateix criteri po­dríem qüestionar l’acceptació del marc constitucional a Euskadi, tan sols aprovat per un terç dels electors, o bé l’Estatut gallec aprovat, l’any 1980, amb un 28% de participació i un 20% de vots en contra. Tampoc ningú va posar en dubte la validesa del referèndum sobre la Constitució europea, celebrat l’any anterior, en què la participació va ser el 42% del cens, ni el del nou Estatut andalús, de l’any següent, en què l’abstenció va superar el 63%.