Ara sembla que va de debò. Es veu que a empentes i rodolons, grinyolant i sense alegria, s’ha fet pública per fi la sentència del nostre atrotinat Estatut. Jo, en aquests quatre anys, he tingut temps d’estimar-me’l, el pobre text (encara que no he tingut la pacièn­cia de llegir-me’l sencer, tot sigui dit). Crec que els seus impulsors ja van preveure que tindria una penosa infantesa quan van decidir no posar-li un nom com Déu mana. El primer text autonòmic, l’Estatut del 1932, es va batejar amb el nom de la catalaníssima estació de lleure i espiritua­litat de Núria. El del 79 va ser discutit al parador de Sau. Aquest, per fer-li honor, hauria d’haver-se gestat com a mínim a Lourdes.

El costum de batejar els infants en néixer era per evitar que, per culpa de l’alta mortalitat infantil, el nounat anés a parar als llimbs. Avui dia el Vaticà (no així el Constitucional) ja ha abolit els llimbs i els noms s’han desvinculat del santoral. És probable que les autoritats no li volguessin posar un nom més llustrós fins que sortís amb vida d’aquesta perillosa intervenció d’extirpació d’òrgans. Una vegada s’hagi reposat del postoperatori i hagi digerit els comentaris d’ací i d’allà, ja estarà madur per al bateig. Descartat el nom d’un balneari o un spa, poc adient a la seva biografia, potser li podríem dir l’Estatut Expòsit, perquè tot i la munió de pares que el van engendrar ara està abandonat a mercè de la beneficència. Al Polònia de TV3 ja el representen com el bo del Bob Esponja, que no seria un mal nom. O potser l’Estatut Frankenstein, revifat d’entre els morts però ben apedaçat. Sigui com sigui, jo proposaria una consulta popular, ara que ja li tenim la mida presa a aquesta mena d’accions, per posar nom a l’Estatut i anar tots plegats de bateig. Amb un bon ciri a la mà, això sí.