Vicenç Navarro

Em preocupa en gran manera que es reprodueixi i expandeixi a tots dos costats de l'Atlàntic Nord una postura sobre com respondre a la pandèmia (que als Estats Units havia estat promoguda per l'aleshores president Trump) que consisteix a deixar que la gran majoria de la població es contagiï amb el virus fins que s'aconsegueixi el que es coneix com a "immunitat de ramat" (és a dir que la majoria de la població aconsegueixi el nivell d'immunitat a la COVID-19 com a resultat d'haver estat contagiats i caure malalts, desenvolupant així les defenses contra el virus). Això implica que molta gent (i sobretot els més vulnerables, incloent-hi grans sectors de la població de més edat) morirà, realitat que hauria d'acceptar-se com el cost necessari per aconseguir la desitjada immunitat i amb això recuperar la normalitat.

No cal dir que aquest procés d'aconseguir la immunitat de ramat porta el seu temps i pot durar uns quants anys. Però per sort (ara parlen aquests proponents d'aconseguir la llibertat a través de la immunitat de ramat) la variant nova -Ómicron- és tan expansiva que ja en quatre setmanes ha arribat a tot arreu, i que com a conseqüència de la seva velocitat podríem potser aconseguir la desitjada immunitat de ramat en només qüestió de setmanes. Es parla ja de febrer o març. En realitat, més del 50% de la població europea estaria ja infectada i per tant estaríem ja molt a la vora d'aconseguir-la. Això transformaria la pandèmia COVID-19 en quelcom semblant a una grip, la qual cosa ens permetria aconseguir la normalitat ja en qüestió de mesos. La nova variant estaria, doncs, facilitant que en qüestió de setmanes puguem ja tornar a la normalitat.

La versió progressista de com aconseguir la immunitat de ramat

Hi ha una versió d'aquesta postura que està sent adoptada per sectors de les esquerres desitjoses d'aconseguir aquesta anhelada normalitat, mitjançant la conquesta de la immunitat de ramat, aconseguida, no només per contagi, sinó també a través de la vacunació, la qual cosa podria reduir el temps necessari per aconseguir tal immunitat, en incrementar-se el nombre de persones immunitzades via vacunació. En aquesta versió, com en l'anterior, se celebra l'aparició de la nova variant, doncs a través de l'enorme increment de la malaltia i de la consegüent immunitat que obtenen els que sobreviuen a la pandèmia, es pot arribar més ràpid a la immunitat de ramat. Des de llavors, la major part de la gent ja estaria immune enfront de tota nova variant perquè aquesta trobaria ja una població immunitzada, podent-se d'aquesta manera recuperar la normalitat.

Els errors d'aquestes estratègies

Els errors d'aquestes estratègies són diversos. El més important, tal com ho ha assenyalat el Dr. Fauci, (director de l'U.S. National Institute of Allergy and Infectious Diseases i assessor principal del president Biden), és assumir que la nova variant portarà immunitat enfront de qualsevol altra mena de variant que pugui aparèixer de nou. No està clar, no obstant això, que la immunitat que s'origina a través de l'Ómicron aporti protecció enfront de futures variants del virus. En realitat, és probable, que no ho faci, perquè una característica d'aquest virus és la seva enorme variabilitat, desconeguda en altres virus, la qual cosa fins i tot dificulta la producció de vacunes perquè aquestes puguin protegir enfront de totes les possibles variants del virus per venir. La major part de virus són com el del xarampió, que gairebé no varia i per tant permet que la seva vacuna ofereixi una immunitat per molt temps, però no és així amb aquest virus. És més, aquesta variabilitat explica que la immunitat de la vacuna disminueixi més ràpidament que amb altres virus més estables, com s'ha vist en el fet que per aconseguir la immunitat desitjada ha estat necessari complementar la primera dosi de les vacunes més eficaces (Pfizer i Moderna) amb altres dues dosis en un temps relativament curt.

Quin serà el futur

És molt probable que tinguem pandèmies amb més freqüència que fins ara (un cop en un segle). En realitat, l'actual és l'única pandèmia que hem tingut a escala autènticament mundial, i les causes que les van determinar i/o cronificar (la globalització de l'activitat econòmica i les polítiques econòmiques neoliberals dominants que la determinen, basades no en la solidaritat sinó en l'acumulació i la concentració sense limitis de la riquesa, mai tan accentuada com ara, així com els moviments migratoris i turístics mundials, i la proximitat entre el món animal i l'humà) faciliten la reproducció d'aquests fenòmens. La pandèmia ha mostrat els enormes dèficits d'aquest ordre (en realitat: desordre) internacional. No es pot resoldre la pandèmia mantenint l'ordre internacional tal i com està. És irreal. Ho va dir Fauci amb tota claredat, fa uns dies, en el lloc que podem anomenar com "el vaticà del neoliberalisme" -DAVOS, durant el primer moment de la seva intervenció: "Vostès no podran estar fora de perill llevat que ho estiguin tots els altres". Aquesta frase aplica tant a l'ordre internacional com a l'ordre nacional. Fauci els va informar que els Estats Units, el país més ric del món (i amb una de les riqueses pitjor distribuïdes) mostra que les xifres de la pandèmia es troben entre les més altes del món. I la seva seguretat no existirà, fins que no hi hagi una resposta global a un fet que és global. De nou, com va emfasitzar Fauci, "no podem acabar amb la pandèmia i que el virus es torni endèmic en un país, mentre la resta del món combat contra la pandèmia. Això no funciona així". Cal prendre consciència de la necessitat d'un canvi molt notable de la situació econòmica, social, i política a escala mundial i a escala local per poder mantenir i controlar la pandèmia, per a transformar-la en endèmia i tornar a una normalitat que hauria de ser diferent a la que va existir en l'època pre pandèmica.

Condicions per a aconseguir la gripalizaciónç

És per això que la desitjada conversió de la pandèmia en un fenomen semblant a la grip (el que es coneix com a gripalització de la pandèmia), no tindrà lloc tret que canvis més significatius dels que s'estan considerant es duguin a terme. Arribar a la normalitat exigeix molt més que la reproducció de la normalitat pre-pandèmica. En realitat, aquesta última ja no és factible, perquè la seva persistència és la garantia de la continuïtat de les pandèmies. Lamento que, en els debats entre "experts sobre pandèmies", en els mitjans d'informació convencionals, com els de laSexta Noche, es centrin en temes necessaris però que insuficients per explicar per què uns països ho estiguin fent millor que uns altres en el control de la pandèmia i en aconseguir menor mortalitat acumulada per milió d'habitants a causa de la COVID-19 des del seu inici fins ara. M'estic referint a les variables d'ordre polític i social que configuren el tipus de polítiques públiques que es fan en un o altre país.

Els països d'orientació liberal, com els Estats Units i la Gran Bretanya, van donar la seva resposta inicial a la pandèmia afavorint l'estratègia d'aconseguir la immunitat a través primordialment de facilitar l'extensió del contagi per aconseguir la immunitat generalitzada, anomenada "immunitat de ramat". Aquests països han tingut una mortalitat acumulada per COVID-19 molt elevada. En canvi, en l'altre pol, el de mortalitat molt baixa, trobem països que han donat prioritat a l'intervencionisme públic a través de les mesures de salubritat, sanitàries i socials, que garanteixen el dret a la vida i al benestar, com ha estat Noruega, governada primordialment per governs progressistes de vocació redistributiva des de la Segona Guerra Mundial (que és un dels països amb menors desigualtats per classe social i per gènere a Europa). Els números parlen per si mateixos. La mortalitat acumulada per COVID-19 ha estat 10 vegades més gran en el cas dels Estats Units, i 9 vegades en el cas de la Gran Bretanya, que Noruega (La pandemia actual: lo que se dice y no se dice sobre ella, V. Navarro, Público 18/1/22).

Espanya ha mostrat el seu gran èxit en la velocitat que ha vacunat a la ciutadania, una de les més altes a Europa. Però malgrat això la mortalitat acumulada ha estat elevada, 7.8 vegades la de Noruega, la qual cosa mostra que la vacunació, encara que molt necessària, no és suficient. Es necessiten les intervencions públiques i socials que empoderen i protegeixen la població, com ara el desenvolupament equitatiu i universal dels serveis de Salut Pública i dels Serveis Sanitaris i Socials Públics, tots ells poc finançats a Espanya. És conegut que l'Estat del Benestar a Espanya està sub-finançat per al nivell de desenvolupament econòmic que té, sent això una de les causes que Espanya sigui un dels països mes desiguals a l'Europa Occidental.

La pandèmia ha mostrat clarament la naturalesa d'aquests dèficits, però és sorprenent que no es parli de les conseqüències d'aquests dèficits incloent-hi la seva elevada mortalitat per COVID-19. Un exemple clar és l'enorme dèficit de finançament dels Serveis de Salut Pública, que estan fins i tot més sub-finançats que els molt poc finançats serveis d'Atenció Primària. No es pot passar a la "gripalització" sense uns serveis de vigilància molt més extensos que els existents actualment a Espanya. És més, la importància i rellevància d'aquests serveis de salut pública és fonamental no només en el control de les epidèmies, sinó en el control de l'alimentació, del subministrament d'aigua potable, de l'aire que es respira, del treball que es realitza i del que es consumeix. Com a expert en polítiques públiques, he treballat en aquests temes assessorant molts països per més de cinquanta anys, i puc assegurar-los que els serveis de l'Estat del Benestar a Espanya compten amb excel·lents professionals, però escassament dotats de recursos públics. La despesa pública per càpita en cadascuna d'aquestes dimensions d'aquest Estat és de les més baixes de l'Europa Occidental. I aquesta pobresa està basada en una polarització per classe social amb la qual el 30% de la renda superior del país utilitza els serveis privats i el 70% restant utilitza els públics, polarització que està danyant tant els primers (els més rics), com la resta (la majoria de les classes populars), perquè la seva pobresa de recursos afecta a tota la població. Mirin les dades i ho veuran. La mortalitat per COVID-19 entre les classes riques espanyoles és més alta que en les mateixes classes a Noruega, i això no es deu al fet que Noruega sigui més rica, sinó al fet que té menys desigualtats de renda i propietat. Això és el que les forces conservadores i liberals no capten. Les seves ideologies les dificulten conèixer la realitat. Mai semblen entendre que la solidaritat és més eficaç i eficient que l'egoisme individualista massificat pel sistema econòmic actual, incrementant les desigualtats socials que estan obstaculitzant la resolució de la pandèmia. Així de clar.