Antoni Batista descriu, en una biografia imprescindible, Iulen de Madariaga, del nucli fundacional d’ETA, com un dels primers a agafar les armes, a principis dels anys cinquanta, i un dels primers, també, a mitjan anys vuitanta, a deixar-les i abonar la lluita democràtica per la independència i el socialisme a Euskal Herria. Madariaga, amb un historial de lluita i de presons a les espatlles impressionant, era un gudari, no un terrorista que posava bombes a Hipercord i molt menys un assassí que disparava al clatell de María Dolores González Katarain (Yoyes), considerada una traïdora pel simple fet de creure que havia passat el temps de les armes.

La direcció actual d’ETA, amb menys coratge, intel·ligència política i sentit patriòtic, per descomptat, que Madariaga és incapaç d’escriure i de segellar el darrer comunicat on s’anunciï la dissolució de l’organització i el lliurament de les armes. ETA ha de desaparèixer com a banda terrorista i posar punt final a una violència gratuïta, obscena i sense sentit, si més no, polític. ETA fa més nosa que servei a l’esquerra abertzale i és la responsable principal –encara que no única– de la seva absència de les institucions democràtiques. La violència terrorista tapa la boca a Batasuna.

No hi ha cap altra sortida política, individual i col·lectiva, que la rendició incondicional i esperar la magnanimitat d’una societat que, malgrat les ferides obertes per centenars de morts, té ganes de passar pàgina i viure en pau. L’esquerra abertzale s’ha de desempallegar, d’una vegada per totes, de l’ombra allargada d’ETA, condemnar l’ús de la violència i contribuir a enterrar-la per sempre més.