Ja fa mesos que bona part del debat polític institucional està condicionat per la dinàmica econòmica. I arriba un moment en què un comença a sospitar que la incapacitat de previsió sobre què volen els mercats està sent intel·ligentment aprofitada per la coalició conservadora francoalemanya per resituar a favor seu (en el sentit nacional i en el sentit ideològic) els nous equilibris al continent. Grècia, Portugal i Espanya serien els països a disciplinar, països que han d’aprendre a no estirar més el braç que la màniga, països que ja no poden esperar noves fases redistributives. S’han acabat les històries del model social europeu o l’intent d’equilibrar competitivitat i cohesió social. La cançó que sembla predominar és: Si volen més Europa, no serà a costa nostra.

El desequilibri de forces és ja tan gran, que més que d’ètica de responsabilitat (que és el que argumenten els socialistes per empassar-se els gripaus) hem de parlar simplement d’imposició. La reforma exprés mostra aquesta situació i, aplegant populars i socialistes en la mateixa posició, redueix a la mínima expressió el pluralisme polític a les institucions. I, evidentment, aquesta rierada s’emporta també bona part del pluralisme politicoterritorial tan complicadament obtingut. A Alemanya van tardar tres anys a aprovar una reforma constitucional semblant, i els lands hi van poder dir la seva. Aquí ho volem liquidar tot en tres setmanes.

El camp en què cal exercir l’ètica de la responsabilitat ve tan marcat, és tan estret, que més valdria dedicar-se a les conviccions; i començar a construir alternatives que puguin convertir aquestes conviccions en programes operatius, en formes diferents i viables d’organització econòmica, social i política.

El tauler de joc és com a mínim europeu. Però també és cert que sense avenços i mobilitzacions locals i territorials la dinàmica europea no es generarà. Aquests mesos que vénen poden ser decisius. Les eleccions de novembre han perdut interès des del punt de vista del desenllaç. Cal veure si la iniciativa en marxa del 15 d’octubre, com a data de mobilització a Europa de les forces alternatives, agafa força i contribueix a generar una veritable agenda i espai polític europeu.