Les notícies que arriben dels ajuntaments catalans són molt preocupants. En els darrers anys van créixer obligacions (moltes vegades sorgides de lleis i programes decidits sense cap mena de consulta als governs locals), van créixer les exigències dels ciutadans i, en paral·lel, plantilles i serveis municipals. L’Estat ha tallat el dèficit públic elevant l’IVA, però això no té efectes en l’enfortiment dels ajuntaments. Les finances locals són poc elàstiques i depenen molt de com va el mercat immobiliari.

Menys ocupació laboral i menys activitat comercial impliquen menys ingressos per als ajuntaments i, per contra, més demandes de serveis i d’ajudes als aturats i als que no poden pagar el lloguer o el menjar diari. Molts ajuntaments han reduït despeses i han pogut anar gestionant el tema, però molts cops han traslladat problemes als proveïdors, endarrerint pagaments o processos de contractació.

Els plans Zapatero han servit per no aturar massa la maquinària, però els efectes ja es van esgotant. Es va intentar prohibir per sorpresa l’endeutament dels municipis, i la reacció dramàtica, des de tots els colors polítics, va mostrar la situació límit. Però a partir de l’1 de gener ja no es podran endeutar, i això fa que justos (ajuntaments sanejats financerament) hagin de pagar per pecadors (els que estan més endeutats).

Estem a les portes de la necessària posada en marxa del projecte de pressupostos per l’any vinent. Un any que coincideix amb eleccions locals. No sembla un moment propici per a la serenor. Però és evident que cal encarar d’una vegada la patètica situació financera de les institucions més ben valorades pels ciutadans.