Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

Ja fa anys hi va haver un debat molt viu i intens a cercles politològics al nostre país sobre el tipus de règim polític que existia a Espanya durant el període 1939-1978. Alguns politòlegs, com el Sr. Juan Linz, de la Universitat de Yale (molt influent a Espanya, mestre de molts dels professors de Ciències Polítiques més coneguts en aquest país), sostenien que aquell règim havia estat un règim autoritari, o el que podria anomenar-se una dictadura a seques, sense més. La seva missió era mantenir l'ordre i l'autoritat, sent la seva dimensió repressiva la més accentuada. Dirigida per un cabdill al qual el règim considerava que tenia dots gairebé sobrehumans ("Cabdill per la gràcia de Déu", es deia a Espanya per definir el Cabdill), aquest tipus d'Estat rebia el nom de cabdillista, sent la forma de dictadura més comuna a l’Amèrica Llatina, i que, segons aquests autors, incloïa també la dictadura a Espanya anomenada franquista.

Aquesta visió de la dictadura va ser la més comuna a l’establishment politicomediàtic (és a dir, l'estructura de poder polític i mediàtic) espanyol, que la va promoure extensament no només als seus mitjans de comunicació, sinó també a les institucions educatives del país. Part de l'atractiu que aquesta visió tenia per a aquest establishment era que aquestes dictadures autoritàries anaven afeblint el seu autoritarisme a mesura que es desenvolupava la societat i apareixien unes classes socials -com les classes mitjanes- que, en afegir estabilitat al sistema polític, feien menys necessària la repressió, de manera que es convertien més tard en democràcies, tal com l’establishment politicomediàtic va creure que havia succeït a Espanya. Aquesta visió va ser la preferida pels vencedors de la Guerra Civil, atès que justificava veladament el cop militar del 1936 i la dictadura que va generar, ja que el seu autoritarisme era necessari per permetre el desenvolupament del país, autoritarisme que va anar diluint-se amb el pas del temps. D'aquí la definició d'aquell règim com a franquista, el terme més utilitzat a Espanya per definir aquest règim.

El règim, tot i així, va ser molt més que autoritari; fou també totalitari

L'altra visió d'aquell règim creia que aquest va ser molt més que autoritari. Considerava que va ser totalitari, és a dir, que va intentar canviar tota la societat creant un “nou home” (per aquell temps la dona no comptava gaire). Segons el Sr. Juan Linz, els règims totalitaris eren aquells que intentaven canviar la societat a través de la imposició d'una ideologia totalitzant (és a dir, que afectava totes les dimensions de l'ésser humà), com per exemple el comunisme, que utilitzava tots els instruments al seu abast (des dels educatius fins als repressors) per imposar els seus valors. Aquest tipus de societats, deia Linz, no es podien canviar, ja que no tenien la capacitat de transformar-se en democràcies. Aquesta visió de les societats comunistes -com a règims incanviables- va ser utilitzada durant molts anys pel govern federal dels EUA per justificar la seva gran tolerància i suport a les dictadures cabdillistes llatinoamericanes, i la seva hostilitat cap a les dictadures comunistes.

No cal dir que l’establishment politicomediàtic espanyol mai no ha acceptat que el règim que anomenava franquista fos totalitari. Però aquells que vam viure i vam patir aquell règim, no obstant això, podem donar testimoniatge que el règim dictatorial espanyol va ser enormement repressiu no només físicament i emocionalment, sinó també ideològicament. L'Estat controlava tots els sistemes productors de valors, des de l'educació fins a tots els mitjans de comunicació, amb l'objectiu no solament de mantenir l'ordre i l'autoritat, sinó també i sobretot de promoure la seva ideologia. I aquesta ideologia era totalitzant en extrem, ja que intervenia en totes les dimensions de l'ésser humà, des de l'idioma que un havia d'utilitzar per comunicar-se fins a la manera de realitzar i aconseguir l'orgasme. És difícil trobar una ideologia més totalitzant que la que existia durant la dictadura del general Franco.

Quina era la ideologia totalitzant?

I aquí és on està el quid de la qüestió. Quin era la ideologia d’aquest règim? Naturalment que aquells que sostenen la teoria que el règim era merament autoritari, sostenen també que no tenia ideologia, la qual cosa contrasta amb l'experiència de qualsevol persona que hagi patit aquell règim. A mi, quan era nen, a Barcelona, un policia franquista (es deien els grisos) em va pegar una bufetada per parlar català, la meva llengua materna, cridant-me "no parlis com un gos, parla en cristià". I la masturbació estava prohibida. Si no ho creuen, preguntin-li-ho als seus avis (veure la meva biografia personal “Una breu història personal del nostre país: biografia de Vicenç Navarro”, a vnavarro.org, 26.09.17).

Diverses eren les característiques de la seva ideologia. Una era la submissió del món del treball al món empresarial (que es va beneficiar extensament d’aquell règim) a través dels sindicats verticals. No s'ha emfatitzat suficientment el classisme elevat (domini i reproducció de classe) com a característica d'aquell règim dictatorial, cosa que és sorprenent ja que un objectiu principal del cop militar que el va crear i va enaltir el 1936 va ser precisament la defensa dels interessos i principis de la classe dominant (incloent les elits econòmiques i financeres del país) enfront dels avenços socials que la II República havia anat aconseguint com a resultat de les pressions realitzades per les classes populars.

Una altra característica era la submissió (en realitat, eliminació) dels nacionalismes perifèrics (català, basc i gallec) al nacionalisme espanyolista uninacional arrelat en la monarquia i el seu passat imperial. Aquesta característica va definir també aquell règim l'enaltiment del qual va ser creat sota el lema de defensar la “unitat d'Espanya”, unitat que, per cert, no havia estat amenaçada, difonent-se sota aquest lema, no la unitat d'Espanya sinó la continuïtat d'un estat monàrquic borbònic, jeràrquic, radial (centrat a la capital del Regne, que va tenir poc a veure amb el Madrid popular) i uninacional, que considerava com “anti-Espanya” la visió plurinacional d'Espanya, polièdrica, no radial, amb una convivència consensuada i no forçada per l'Exèrcit.

Aquestes característiques, classisme i nacionalisme extrem, eren característiques de les ideologies totalitzants conegudes al segle XX com a nazisme i feixisme, i que es van presentar clarament en el cop militar del 1936, el qual no hagués estat possible sense l'ajuda del nazisme alemany i del feixisme italià. I així va ser percebut per la majoria de les institucions internacionals, incloent les Nacions Unides, cosa que explica que fora d'Espanya no s'utilitzi el terme franquista per definir el règim dictatorial espanyol, sinó el terme feixista. Quan el Sr. Samaranch va anar l'any 1996 als EUA a inaugurar els Jocs Olímpics d'Atlanta, el New York Times, en la seva nota biogràfica, el va definir com “el delegat d'esports del règim feixista espanyol liderat pel general Franco”. No era el seu intent insultar-lo, atès que el terme amb el qual es va definir aquell règim a la majoria dels mitjans de comunicació occidentals va ser el de feixisme. En realitat, l'únic país en el qual no s'utilitza el terme feixisme és Espanya, i això no és per casualitat, ja que li convé a l’establishment politicomediàtic presentar-lo com un cabdillisme, ja que un cop desaparegut el cabdill, la dictadura va desaparèixer.

La fal·làcia que el terme “dictadura franquista” oculta

Però la realitat actual mostra l'error d’aquesta definició, ja que molts dels elements d'aquella ideologia dominant durant la dictadura apareixen també avui en la cultura dominant d'aquest país, incloent el classisme i el nacionalisme extrem uninacional.

Quant al classisme, cal recordar que moltes de les grans empreses de l'Ibex 35 procedeixen del franquisme, com ha documentat bé Rubén Juste. I el seu gran poder –juntament amb el de la Gran Patronal- explica aquest poder no només en l'àmbit econòmic sinó també en l’àmbit polític i mediàtic, tot exercint una influència sobre l'estat que implica que els salaris continuïn sent dels més baixos de la Unió Europea dels Quinze (UE-15), que el percentatge de les rendes del treball sobre la totalitat de les rendes nacionals sigui dels més baixos de la UE-15 (mentre que el percentatge de les rendes del capital és dels més elevats); que els ingressos públics de l'estat siguin dels més baixos de la UE-15 i que la despesa pública social en els serveis públics com ara sanitat, educació, escoles d'infància, habitatge social, serveis assistencials, en les transferències sigui de les més baixes en aquesta comunitat europea (veure el meu llibre El subdesarrollo social de España: causas y consecuencias, editorial Anagrama, 2006).

Elements de continuïtat dins de l’Estado

És sorprenent també veure la continuïtat a les elits dirigents de l'estat (des del cap d'Estat a ministres i dirigents estatals). Una gran quantitat de funcionaris de l'Estat dictatorial i els seus descendents han ocupat i continuen ocupant llocs de gran responsabilitat. En realitat, els hereus dels vencedors de la Guerra Civil són molts més a les cúspides del poder estatal, que no els hereus dels vençuts. La gran resistència a corregir la tergiversació de la història d'Espanya que es continua ensenyant a les escoles tant públiques com privades a les comunitats històricament dominades pels primers, l'oposició a legislar sobre la impunitat dels crims del franquisme, la intolerància si no suport a monuments al feixisme (com el Valle de los Caídos), la relació privilegiada de l'estat amb l'Església, l'enorme conservadorisme de l'administració pública, la gran corrupció, la utilització dels aparells de l'estat per a finalitats partidistes, i molts altres fets, són indicadors de la continuació de la ideologia mal anomenada franquista.

L'enorme èmfasi en el “respecte a la llei i a l'ordre” (a Espanya, que és un dels països de la UE-15 que té més policies per 100.000 habitants i menys adults treballant en sanitat i educació) que existeix a Espanya, i l'excessiu poder de la classe empresarial (símptomes del classisme heretat de la dictadura anterior), aconseguit a costa de l'escàs poder del món sindical (que es tradueix també en l'escàs desenvolupament de la cogestió a les empreses), i la seva mobilització centrada en la bandera i l'himne borbònic del costat vencedor, considerats com els símbols nacionals, són un clar exemple de la legitimació de la ideologia d'aquell règim. No cal dir que la forma i el context d’aquestes característiques han anat variant substancialment. Però aquests canvis no han significat la seva eliminació com vaig indicar en un article recent, assenyalant que no hi ha hagut una desnazificació o desfeixistització d'Espanya com va ocórrer en altres països que van tenir règims semblats com Alemanya, Itàlia i la França de Vichy (veure a Públic, 21 de novembre de 2017, “Franco no ha mort”).

No cal dir que l'Estat espanyol i la societat espanyola en la qual aquest estat ha estat situat ha canviat moltíssim durant els gairebé quaranta anys que han passat des de la fi de la dictadura. I moltes coses bones han tingut lloc en el camp del reconeixement dels drets laborals i socials, en la millora de les institucions polítiques i en la sensibilitat de l'administració pública. Ara bé, aquests canvis, per molt significatius que hagin estat, no han alterat elements clau i definitoris de l'estat anterior, que han continuat reproduint-se en els aparells de l'estat i a moltes de les polítiques públiques aprovades i desenvolupades per aquest estat que són resultat de la continuïtat del que es diu “cultura franquista” que té clars components de les característiques que van definir la ideologia dominant del règim dictatorial. Sense això, no s'explica que, per exemple, com a conseqüència del classisme extrem (les formes d'expressió del qual han variat, però que mantenen un gran domini dels propietaris i gestors del món empresarial a la vida política del país), Espanya continuï tenint, quaranta anys després de la fi de la dictadura, uns dels salaris i una de les despeses públiques socials més baixos de la UE-15. El que es diu continuació de la cultura franquista es reflecteix també amb una clara repressió cap a ideologies diferents a la promoguda per l'Estat i la seva constitució en els grans sectors dels aparells de l'Estat com els aparells policials i judicials de l'Estat central.

El continuisme d'aquesta ideologia uninacional i autoritària en el comportament judicial en el cas dels presos polítics actuals

Una prova del que s'ha dit anteriorment és comparar l'enjudiciament de l'expresident Puigdemont als tribunals belgues amb els tribunals espanyols, independentment de la valoració i opinió que un tingui del comportament del govern Junts pel Sí i la seva estratègia per aconseguir la independència, coneguda a Catalunya com el “procés” (i amb el qual jo he estat molt crític en aquest article “Els independentistes són també responsables de l'enorme crisi a Catalunya”, Públic, 12 de desembre de 2017). Qualsevol lector objectiu pot comparar la duresa i extremisme del sistema judicial espanyol cap a l'expresident Puigdemont amb el sistema judicial belga. La petició del sistema judicial espanyol que es detingués el president Puigdemont i els seus consellers pels suposats delictes de rebel·lió i sedició que la jutge de l'Audiència Nacional, la Sra. Carmen Lamela, havia dictat, van ser pràcticament desautoritzada en considerar aquestes acusacions exagerades i infundades, entenent només que els acusats haurien desobeït, un delicte la pena del qual no implica presó. La por al fet que el tribunal belga reafirmés aquesta conclusió va espantar el jutge del Tribunal Suprem, el Sr. Pablo Llarena, i va determinar que eliminés i esborrés la petició d'extradició ja que sabia que el tribunal belga mostraria el caràcter clarament polític i repressiu de la justícia espanyola, clara herència de la cultura que a Espanya es continua anomenant franquista. No es podia haver mostrat d'una manera més clara.