Emocionant. Històric. És la festa de la democràcia. Quan passejo per les ufanoses urnes, per webs i estris de tota mena destinats a recollir la voluntat del poble, em sento corprès i no puc deixar de pensar en tota aquella gent que es va barallar a Barcelona per arribar a aquesta fita. Si ens estan veient, segur que n’estan orgullosos, de tot plegat. Em refereixo als veïns de Lesseps que van lluitar perquè la plaça no fos un xurro; als de Sant Andreu que mai no van poder votar sobre les casernes; a la lluita contra la dictadura administrativa i turística dels del barri de la Barceloneta.

En aquest moment de joia pel triomf de la democràcia, no es pot oblidar la résistance dels de l’AVE pel Litoral, o els veïns del Clot, derrotats per una tuneladora totalitària. O els veïns del Carmel, del Besòs, de la Mina, de Badalona i de més enllà. Tots deuen estar feliços de veure que, per fi, ha arribat la democràcia a la ciutat després dels anys del despotisme il·lustrat. De governs que monumentalitzaven i enturistaven Barcelona pel poble però sense el poble.

La negra nit autocràtica dóna pas a la dolça albada participativa. I és de justícia agrair-ho, una vegada més, a la burgesia barcelonina, que ha aconseguit per als seus dominis el que la gent de peu pla no ha tingut per als seus. La Diagonal és massa important, hi ha massa bancs, boutiques i salons de te per no preguntar a la població sobre el seu futur.

Enmig d’aquesta gran festa de la democràcia, és de justícia advertir el lector que ara tampoc es faci il·lusions. La democràcia és això, una festa. La A i la B són només formalitats prèvies al contracte milionari del tramvia, i la C, una pròrroga per prendre després la decisió de forma eficaç i responsable. És a dir, per decret.