El que ha passat aquest darrer cap de setmana pot ser significatiu amb relació al desenllaç de les eleccions del 22 de maig. Però també pot convertir-se en una simple anècdota, sense efectes reals en la deriva prevista de les properes eleccions municipals. Hereu ha guanyat unes primàries i ja és el candidat oficial del PSC a Barcelona. Surt enfortit personalment. El conflicte amb la direcció del partit sobre la seva continuïtat ha afavorit també que la militància mobilitzada tingui un paper més actiu en la campanya que ja s’ha iniciat. El perill és que aquesta sensació d’haver guanyat contra corrent i l’eufòria que pot generar no facin entendre que, amb relació al 22 de maig, Hereu no ha guanyat res.

Tampoc podem llegir les primàries en clau de ratificació d’Hereu. La necessitat de fer primàries indicava i indica que les coses no s’estaven fent bé. Hereu no ha guanyat un xec en blanc per seguir fent el que feia i per fer-ho amb la mateixa gent. El que té és una renovació de crèdit i legitimitat per canviar persones, polítiques i estils de comunicació i connexió amb la gent de la ciutat. Ha guanyat entre els militants i els simpatitzants del PSC. Ara li toca demostrar que ho pot fer-ho entre la ciutadania, i per això li cal renovar el seu relat per a la ciutat. Les forces de l’oposició han millorat les seves posicions més pels errors de l’equip de govern que per mèrits propis. Queda molt poc temps, i, per tant, s’haurà de saber encertar en la combinació adequada de cares i missatges. Res no està escrit abans d’hora. Queda marge per modificar les previsions més optimistes de CiU. Però per aprofitar-ho cal entendre que les primàries han estat un punt i a part.