No tinc cap obligació de parlar-te en català, això és Espanya i et parlo en espanyol”. Vet aquí la resposta que va donar un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona, segons afirma un ciutadà, aturat pels agents per haver comès una infracció. L’infractor denunciat, que resulta ser un mosso d’esquadra, ha contradenunciat els dos guàrdies urbans davant el jutjat de guàrdia per no parlar-li en català. Malament. Hauria de saber, primera, que la frase que col·loca en boca d’un dels agents no té cap error de concepte. La Constitució espanyola obliga els catalans espanyols (també n’hi ha de francesos) a saber espanyol i només els dóna el dret de conèixer el català. A això se suma que el castellà és l’única llengua oficial d’Espanya, i que, ara per ara, Barcelona és Espanya. La llei de rang inferior a la Constitució denominada Estatut de Catalunya (i més, d’ençà de la darrera retallada) estableix que, en aquest territori, el català que, flors i violes, n’és la llengua pròpia, també hi és oficial. Això, l’únic que comporta és que un pot adreçar-se a l’agent en qualsevol de les dues llengües (cosa que implica que aquest les ha de comprendre) i et permet exigir que tota la paperassa derivada de la denúncia estigui, com a mínim, en la teva llengua oficial regional. Mai de la vida obliga el funcionari a parlar-la.

Una altra cosa molt diferent és el to de l’agent (si finalment s’acaba demostrant que són certes les acusacions), clarament menyspreador i indigne d’un guàrdia urbà de la capital de Catalunya. No és cap sorpresa. Aquest cos policial barceloní és profundament espanyolista en el tracte amb el ciutadà. Sempre, sempre, d’entrada la Guàrdia Urbana de Barcelona utilitza el castellà. Sembla com si els haguessin donat una ordre explícita. Qui signa aquest article fa pocs dies va ser multat amb tota la raó per no haver passat la revisió periòdica de la ITV de la seva moto i ho va poder comprovar per enèsima vegada: d’entrada, per defecte, en castellà.

Com que m’hi vaig adreçar en català, un dels dos agents va passar del castellà al català per relacionar-se amb mi. L’altre va continuar parlant-me en castellà. Pensem seriosament que, per una qüestió d’imatge i perquè el català és la llengua pròpia de Catalunya, la primera llengua amb la qual la Guàrdia Urbana s’adreça als ciutadans hauria de ser el català (encara que, segons la zona i el moment, no sigui el més pràctic). Almenys ho haurien de fer els agents catalanoparlants. ¿Hi tenen res a dir, per cert, els candidats, en plena campanya?

Tal com hem esmentat una mica més amunt, l’infractor que circulava amb una moto fent ziga-zagues per la ciutat a 90 quilòmetres per hora va resultar ser un mosso d’esquadra fora de servei. Saben què va fer després de demanar que li parlessin en català? Identificar-se com a membre d’un cos policial. Per què aquesta mania dels policies de fer pública la seva condició quan tenen problemes? Què té a veure ser mosso, o policia nacional, o guàrdia civil, o tinent general, amb el fet que reivindiquis allò que consideres un dret ciutadà trepitjat?

Com a ciutadà normal (no cal que t’identifiquis com a mosso) denuncia tot allò que creguis convenient. Incloent-hi la prepotència i la nul·la consciència catalana de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Diria que, fins i tot, la queixa, d’aquesta manera, pot tenir més força moral.